Once

Once és una pel•lícula musical irlandesa escrita i dirigida per John Carney. Rodada a Dublín i protagonitzada per Glen Hansard (de la banda The Frames) i Markéta Irglová, que hi apareixen com a músics aficionats. Once va guanyar el premi del públic del 2007 Sundance Film Festival com a millor pel•lícula i va ser ovacionada per la crítica especialitzada nord-americana. Això almenys es pot llegir per Internet, i es desprèn igualment si l’has vista. Per a mi Once ha estat una pel•lícula impressionant que, a més, m’ha fet descobrir un grup amb una sensibilitat extraordinària: The Frames (que recorden els Prefab Sprout o els Watherboys, per exemple). El film, un musical ben original, conta la història d’un músic de carrer que coneix fortuïtament una jove txeca, també músic, i s’enamoren. Els uneix la música i això que en diuen amor, que no és sinó trobar-se molt a gust amb una persona, sentir que tot és meravellós amb ella, trobar-la a faltar quan no hi és, estar-hi com en un núvol i no voler desfer-se’n mai ni baixar del somni... enamorar-se. Una història impossible, però que toca de ple la fibra de l’espectador (d’una persona amb un mínim de sensibilitat, és clar). Una història impossible perquè ella és casada, amb un fill, i ell té una exnóvia... La història d’un amor per a tota la vida, perquè perdurarà per sempre en el record; un amor intacte que no es deixarà llastrar pel pas del temps i per la monotonia (per bé que jo sí que hi crec, en l’amor per sempre). La pel•lícula, que podria caure fàcilment en la cursileria, se’n surt amb èxit i captiva l’espectador. No era fàcil. I no ho és tampoc tractant-se d’un musical (a mi no solen agradar-me i, en canvi, aquest m’ha encantat). En fi, una bonica història d’amor, d’aquelles que solen passar... una sola vegada a la vida.