diumenge, 11 de desembre del 2011

Tòquio blues

Tòquio blues és una de les novel·les més conegudes i llegides del japonés Haruki Murakami. Traduïda a moltes llengües, conta la història de Toru Watanabe, el protagonista, entorn del qual giren una sèrie de xiques amb problemes psicològics, estrambòtiques i capricioses. (O també podríem dir que és ell qui, estrambòtic i capriciós, gira al voltant d’elles). El protagonista, doncs, tampoc no està exempt d’excentricitats. Superat pels esdeveniments, s’hi deixa gronxar en una corda fluixa –un viatge iniciàtic– que esdevé una espiral de resolució incerta i imprevisible, per bé que hom intueix que el desenllaç no pot ser esperançador. La novel·la es fa de bon llegir, és dinàmica, tret d’alguns passatges farragosos i innecessaris, que no hi aporten res, a la narració. Sobren, per exemple, algunes descripcions paisatgístiques i alguns personatges secundaris resulten del tot prescindibles. Embafa, també, el fet que la psicologia dels personatges siga sempre tan extrema, i tan caòtica, tan estrafolària. La Naoko, per exemple, està tocà de l’ala, des que se suïcidà el seu company, Kizuki, a qui estimava amb deler. A més, arrossega un trauma relacionat amb el suïcida que no acaba de superar, i una impossibilitat sentimental amb Watanabe, a pesar que amb ell la cosa va rutllar massa bé i tot una volta, sexualment. Naoko acaba internada en una espècie de centre de rehabilitació alternatiu i ambivalent, on pacients i personal sanitari són intercanviables, una espècie de comuna hippy en què hi ha normes i prohibicions que tothom es passa pel folre sempre que pot. Al seu torn, el protagonista té una amiga, Midori, que és una veritable obsessa del sexe, pura megalomania eròtica. La seua obsessió, però, no és el seu problema principal, sinó la seua permanent insatisfacció sentimental i familiar (sa mare va morir, i son pare, molt malalt, maleeix que no s’hagen mort ella i la seua germana, i no pas la seua esposa). Watanabe encara té un altre amic, Nagasawa, un cràpula l’únic objectiu del qual és acaçar jovenetes. Aquest amic, per cert, en Nagasawa, té una nóvia, la Hatsumi, que li ho consent tot i que acaba suïcidant-se també, cansada de suportar les anades i vingudes d’en Nagasawa. El sexe com a acumulació merament material, desproveït de cap element sentimental, constitueix per a molts personatges l’única raó de vida. Com va dir un alumne meu de Pollença una volta (analitzàvem el llibre de lectura obligatòria), tot un putiferio... No és aquesta l’única línia temàtica del llibre. N’hi ha, també, una altra de sentimental que contrasta enormement amb la via fisiològica –diguem-ho així. Aquesta veta amorosa, o romàntica, però, és tan idíl·lica i mística, que acaba amb la paciència del lector. Les cabòries sentimentals de la Naoko, el Watanabe, la Hatsumi i la Midori són d’una casuística mel·líflua difícils de pair i de suportar.  
D’altra banda, el retrat del protagonista principal, Watanabe, tampoc fa el pes. Es descriu com una persona freda i de vegades insensible, pusil·lànime i acomodatici, camaleònic segons les circumstàncies o les persones amb què es troba i, sobretot, se’ns mostra com una mena de superdotat saberut que pontifica des d’una posició de superioritat indissimulada que, fins i tot, arriba a ser inconscient. En conclusió, repel·lent i insofrible.          
Amb aquesta novel·la m’ha passat com amb La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano. A priori, em semblava imprescindible i, segons les crítiques (editorials, és clar), era una garantia de qualitat. La realitat, però, és que m’he trobat amb una novel·la de principiant molt extremada i, a estones, infantil; obsessiva i malaltissa, gratuïta i, el pitjor de tot, buida de contingut i consistència narratius. Un desengany. 

2 comentaris:

  1. Ai, quina alegria (i quin descans) trobar algú a qui no haja agradat molt la novel·la esta! Segurament no he buscat més crítiques per vore si coincidia amb algú més perquè fins i tot això em feia taaanta mandra per la impressió que m'havia donat al llegir-la. No la vaig poder acabar de llegir, em semblava reiterativa i un cercle viciós de temàtica sense molt de trellat. Segurament em va faltar aprofundir més en els significats i en els persontatges, però no hi podia...es que no podia amb ella! En fi, quasi semblava "pecat" dir que no t'agrada Murakami i gràcies a tu, ho he soltat. Quin descans! :) Molts besets! Sònia.

    ResponElimina
  2. Sònia, en el món de les lletres hi ha molta hipocresia i molta impostura. T'ho dic perquè conec aquest món. Els crítics són com són i moltes vegades no s'atreveixen amb les patums. El millor crític, però, diguen el que diguen els crítics, és el lector.
    Jo sí que me la vaig acabar. Però, com tu, la vaig trobar reitetativa, malaltissa i frívola. I no és cap pecat deixar-se un llibre, per molt Murakami que siga. Tampoc no cal aprofundir-hi massa. El misticisme que destil·la la novel·la és tan gratuït i rebuscat, que fa que el lector se'n farte. Tens tota la raó!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.