Les hores són espesses i alhora s’esvaneixen
en rogles invisibles, com l’aigua dins de l’aigua.
Per tu és la nit una carícia immòbil:
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l’atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si sóc digne de l’amor
que m’ofereixes i ni tan sols m’inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d’oberta mar tranquil·la i m’hi capbusse
i en faig grans glops fins que l’alè i la sang
com l’aigua dins de l’aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.
Enric Sòria: L'instant etern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.