Col·lecció particular, d’Esperança Camps

...i de Mequinensa a Ciutadella, d’un extrem del país a un altre, del ponent més llunyà al llevant més rabiosament mediterrani, d’un clàssic contemporani, Jesús Moncada, a una escriptora actual que hi va fent via a base de fer novel·les que es fan de molt bon llegir. Em referisc a Esperança Camps. L’autora menorquina, instal·lada a València des de fa més de dues dècades, acaba de publicar Col·lecció particular, una nouvelle escrita aparentment a raig, en un únic paràgraf, com un torrent o una riera desbocada, un continu en què les veus del discurs són diverses i els personatges esbossen els seus punts de vista, divergents pel que fa al contingut i a la forma, inclòs el monòleg interior i el desordre mental que el dicta, text fluït directament de la consciència dels personatges que Camps confecciona amb seguretat narrativa i molt d’ofici. Té la mà trencada ja, l’autora. No debades, té unes quantes novel·les publicades, totes premiades. Esperança Camps palesa el seu pols narratiu a cada passa literària que fa, com ara en aquest retrat de la societat valenciana –si més no d’una part fàcilment identificable–, que ella coneix perfectament, perquè en forma part i, a més, té informació a l’abast de primera sobre el tema i el territori, atesa la seua dedicació a la professió periodística. El text, que es podria traslladar fàcilment a la gran pantalla (en resultaria una pel·lícula d’allò més interessant i exitosa), ens deixa entrar en la vida de Xavier Moran, un insigne galerista i marxant d’art, pusil·lànime i capriciós, insegur i cagadubtes, infantiloide sense remissió possible, mimat i alhora subjugat, successivament o simultània, per sa mare, la senyora Eugènia, per Remei, per Paula, per Àgueda, fins i tot per la seua filla Ona; un personatge protagonista, el Xavier Moran, que en la seua joventut havia estat un universitari contestataire i progressista, esquerranós a ultrança, ple d’ideals sublims i insubornables que ara... Pel camí, ho ha perdut tot; o s’hi ha perdut ell mateix. S’ha deixat portar per una inèrcia de vida regalada i confortable. Un modus vivendi que se sustenta en l’engany i la hipocresia, la distorsió permanent i l’estafa, la corruptela i el suborn, els tractes de favor i el tràfic d’influències... Una involució que l’espectador valencià coneix de sobres perquè n’ha estat testimoni, al si de la Comunidad (amb una llengua “xafada, arrasada, venuda”), d’un fum de casos semblants paradigmàtics, patètics, miserables, mesquins, d’una mediocritat que tomba de tòs, tan iguals al del Xavier Moran que és com si aquest fóra real, com a la vida mateixa. M’ha agradat Col·lecció particular. És efectista i literàriament solvent, impecable com a exponent d’una societat (la valenciana, en concret) que ha passat de l’eufòria dels grans fastos i la faràndula circense a la misèria moral i a la crisi financera; de la riallada estentòria dels pallassos que administren la res publica al somriure cínic dels imputats, del balafiament sense escrúpols i sense mires a les envistes de la ruïna econòmica i la impagable riota de les hipoteques, de l’avarícia bancària a la burla de les participacions preferents, dels pressupostos descomunals i el repartiment de beneficis entre especuladors de diferent pelatge a les retallades discriminatòries i sense aturador contra els treballadors (funcionaris i no), dels beneficis econòmics i socials de l’estat del benestar al seu desmantellament accelerat i la usurpació dels drets fonamentals dels ciutadans...

Heus ací un fragment de Col·lecció particular:

“Té negocis a banda de l’art. Té amics influents. Rics, intel·ligents, fills de puta, embolicadors, eficients, llestos, tontos, però sobretot, amb capacitat de decidir. Ell no té la culpa d’haver anat a la universitat amb bona part de la classe dirigent d’aquest país de mediocres. No té la culpa d’haver abominat fa molts anys dels postulats de l’esquerra més rància, que només posa pals a les rodes del progrés. [...] No té la culpa d’haver heretat uns quants centenars d’hectàrees de bancals improductius que estaven situades en llocs on algú va decidir que es podrien construir habitatges i piscines i casetes fetes de motlle, que ell detesta, i rotondes, i centres comercials... utilitzant un nou instrument legal anomenat PAI que li va omplir les butxaques de doblers inesperats, [...] Ell és un galerista que té gràcia per a comprar i per a vendre i per a relacionar-se, i per ensabonar a uns i a altres, i sap guanyar diners, i cobrar comissions, i amagar-les davall l’estora”                      

Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada

Una mica per casualitat, indagant en la biblioteca de casa, arribe a un llibre singular: Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada. És el primer llibre que va publicar l’autor de Mequinensa en català, un recull de dèsset contes en què predomina la contextualització rural, llevat d’uns pocs que tenen lloc a Barcelona. Els anys de la República i la immediata postguerra són el marc on Moncada situa les seues històries. Unes històries en què, ben sovint, hi apareix el fantàstic. Potser aquest element, el fantàstic, és el que proporciona un plus de modernitat al recull i el fa més interessant, més enllà de la voluntat memorística i testimonial del llibre. Així, a “Història de dies senars” ens trobem una mena de cap centenari amb una història increïble; i a “Riada” la conjunció entre un element amenaçador i la superstició humana ens situen dins d’un surrealisme que podríem qualificar de màgic. Un surrealisme que deriva ja cap a l’absurd més pur a “Revenja per a un difunt”, on el lector entra en una dimensió impossible que, malgrat tot, esdevé versemblant gràcies a la perícia de l’autor. En aquest sentit, Jesús Moncada palesa una habilitat sorprenent a l’hora d’inventar-se mons paral·lels, com passa també a “Traducció del llatí”. Hi ha, a més a més, històries d’amor singulars, com la del “Conte del vell tramviaire”, entranyable, i “Nit d’amor del coix Silveri”, on l’humor negre és definitori. I no hi falta tampoc la intenció hilarant i estrafolària, com passa a “Strip-tease”, “La lluna, la pruna”, “La sirena del Baix Cinca”, “Debat d’urgència”...    

Històries de la mà esquerra està considerat el primer llibre d’un autor de la Franja publicat en la nostra llengua; el primer, si més no, homologable a la literatura catalana contemporània. Sobta que l’autor done mostres d’una solvència narrativa i lingüística en una opera prima com aquesta. Sorprén perquè es tracta d’un escriptor vingut d’un extrem del domini lingüístic on, tot i que el català era –i és!– omnipresent (quasi tothom el parla) no hi havia gaires referents escrits coneguts, i encara menys una tradició literària. El català de Jesús Moncada, però, és correctíssim. S’hi detecta un treball minuciós i acurat i una intenció literària de primer ordre. Ple de recursos lingüístics i de fraseologia popular, l’autor domina també l’estàndard que forneix la seua literatura, però no s’està tampoc d’aportar-hi girs lingüístics i lèxics del seu dialecte particular, amb paraules tan ponentines i alhora valencianes com eixir, hòmens, gitar...    

      

La creació d’un embassament a la localitat aragonesa de Mequinensa, a finals dels anys cinquanta del segle passat, va provocar la diàspora de bona part dels seus habitants cap a Saragossa i Barcelona. Des de la capital catalana, Moncada ens trasllada a un món perdut per sempre, el de la seua infantesa i joventut al seu poble d’origen, Mequinensa, íntimament lligat a l’Ebre. Un món que quedarà fixat per sempre més en la memòria col·lectiva tant dels mequinensans que se’n van anar de les terres on van nàixer com dels que van decidir quedar-s’hi, tot instal·lant-se en el poble nou de Mequinensa. Un testimoni escrit amb dignitat i en la llengua pròpia dels mequinensans, que no és una altra que la catalana, per molt que s’obstinen des de Saragossa (i a Espanya) a negar l’evidència i a entrebancar la singularitat de la Franja d’Aragó. Moncada és fill d’aquella diàspora, i de la lluita dels aragonesos que tenen com a primera llengua el català, i de tots els que volem preservar-la.            

PS Hi ha una pàgina interessant sobre Jesús Moncada al web de l’Ajuntament de Mequinensa (que, per cert, hom podria traduir també a la llengua del poble). Ací en teniu l’enllaç: http://www.jesusmoncada.cat/. 

Stoner

Stoner (1965), del nord-americà John Williams, explica la història de William Stoner, un jove tímid i reservat, fill d’uns grangers de Missouri, que és enviat pels seus pares –a petició d’un professor de l’institut– a la universitat més propera a estudiar Agricultura. La idea dels pares és que el fill, que atresora un potencial i una intel·ligència portentosos, adquirisca els coneixements necessaris per a fer prosperar la hisenda familiar. En el primer any de carrera, però, Stoner descobreix la literatura i, quasi sense adonar-se’n, s’hi lliura per complet, abandonant progressivament els estudis agropecuaris que havia iniciat per consagrar-se de ple a l’estudi de les lletres. És un pas valent i traumàtic per al protagonista perquè sap que ensopegarà si no amb la incomprensió sí amb la perplexitat dels seus progenitors, incapaços, per mentalitat i manca de perspectiva, d’entendre la decisió del fill. A la fi, però, els pares ho accepten. Una decisió que suposa una ruptura quasi total amb ell, i el consegüent dolor provocat per la separació física: perquè ja no es veuran amb tanta freqüència com abans, llevat d’ocasions molt assenyalades i esdeveniments familiars molt marcats. És el primer escull que Stoner haurà de superar, potser el més difícil. Però no serà l’únic perquè, una vegada instal·lat com a professor en la mateixa universitat en què es va formar, haurà de lidiar amb la burocràcia i les petites misèries de la vida acadèmica; pitjor encara, amb la hipocresia d’una societat encotillada i absurda, sotmesa a convencionalismes estúpids i a estira-i-arronsa i enveges de poca alçada, molt més enllà del que el protagonista podia esperar o imaginar-se.            

A les travetes de la vida universitària, cal afegir-hi el fracàs rotund de la seua vida sentimental, que resulta ser un llast que mai superarà del tot. I, tanmateix, Stoner dóna mostres d’una enteresa personal i d’una integritat moral exemplars. Enmig d’un mar immens de mediocritat i estultícia, aconsegueix sortir-se’n i, tot nadant constantment contra corrent, abastar terra ferma. El seu paradís intacte i realment seu, l’únic territori que li serà fidel i insubornable fins a la mort, resultarà ser el de la literatura...

La novel·la és lineal, és a dir, avança cronològicament sobre el pivot del protagonista, al voltant del qual giren els altres personatges que animen la història. Aquests, però, són determinants en la biografia de Stoner. Katherine Driscoll i Edith Bostwick, sobretot, cobren una rellevància notable en la seua vida. Però també Walker, l’alumne díscol i desafiant; Finch, l’amic de tota la vida que no acaba de mullar-s’hi mai; la seua filla Grace i, per damunt de tots, el professor Lomax, aspre i malèvol, que li fa la vida impossible...

La manera de contar la història és també molt encertada. John Williams sol iniciar els capítols amb un enfocament global per centrar-se tot seguit en les petites anècdotes, amb descripcions psicològiques molt detallades i suggeridores.

John Williams va ser professor a la Universitat de Misuri i va publicar unes quantes novel·les, a més de poesia. Stoner ha estat qualificada d’“obra mestra”. Potser és exagerat però sí que és cert que, sense estridències i edulcorants extra, amb naturalitat, Williams confecciona una novel·la redona, amb una trama molt ben travada i uns personatges que la sustenten amb solvència, amb les seues vides més o menys anodines o intranscendents –com la de la majoria dels mortals. Llàstima que en l’edició espanyola (Ediciones Baile del Sol), s’hi troben errors de picatge que, per bé que no desmereixen el treball editorial en conjunt, sí que distorsionen una miqueta, molesten el lector. No obstant això, la traducció, en línies generals, és impecable. Jo l’he llegida en castellà, perquè me l’ha deixada un bon amic, però n’hi ha traducció catalana a Edicions 62.

BBK Live 2012

Feia temps que no assistia a un macro festival de música. La cita propícia i inexcusable, irresistible, ha estat el BBK Live 2012, que se celebra des de fa set edicions a Bilbao. Enguany, tres dies de música indie (acceptem l’etiqueta) amb més de 60 bandes. Hi hem assistit només a una de les jornades, la que teòricament albergava els grups més cridaners: Radiohead, Warpaint, Vetusta Morla, Zoé, The Kooks... Vam entrar sobre les sis de la vesprada. Sobre les set hi havia prevista l’actuació de Warpaint, un quartet de quatre xiques de Los Angeles que no em van decebre en absolut. A penes quaranta minuts d’actuació (coses del programa) autènticament vibrants. Aquest grup té com una aurèola fosca i experimental que, per moments, recorda els mítics Siouxsie & the Banshees, però sense les excentricitats del llegendari grup britànic dels vuitanta. Si de cas, a Warpaint li falta una miqueta més de força, de radicalitat controlada (d’intensitat). Són, però, implacables des del punt de vista de l’execució musical i les variacions que hi apliquen de tant en tant són tan honestes i sorprenents com efectives.

Abans dels Radiohead, vam sentir també els mexicans Zoé, que em van causar molt bona impressió; The Kooks, que no estan gens malament, i Mumford & Sons, un grup anglés de rock folk bastant animós que va encoratjar el públic. Ah! I uns xics molt simpàtics de Brookling, Nova York, els We Are Augustines, la qualitat musical dels quals cal deixar-la a banda (el cantant es va sentir ben recolzat per un grup d’amics que li corejaven totes les cançons i que, per sort, van aconseguir de dissimular l’excessiva ebrietat del vocalista).         

I, per fi, Radiohead! Què en voleu saber? Dels Radiohead només puc dir coses bones. Que van estar genials. Van fer un desplegament representatiu de tota la seua discografia, deixant una mica de banda el darrer treball, The King of Limbs. Una bona elecció perquè aquest últim és més aviat un disc d’estudi, és a dir, per a sentir individualment o, a tot estirar, en un concert reduït, amb poc de públic. Una mica de dues hores de concert antològic. La netedat amb què interpreten cadascuna de les peces és incontestable. Es nota que són un grup amb molt de bagatge. Els anys els han proveït d’una seguretat i d’una qualitat envejables. Sobta que després de més de dues dècades no hagen sucumbit a la temptació d’un rock fàcil de pair (em fa cosa dir-ho, però crec que els Coldplay sí que hi han caigut, en la comercialitat resultona). I més sorprenent encara és que continuen fent temes que són alhora fidels a si mateixos i indagadors de noves maneres. Una joia de grup, els Radiohead. Sense parió.    

Vetusta Morla tocaven a partir de les 3 de la matinada. No sé a quina hora van començar, però la pluja va anar pujant d’intensitat a mesura que avançava la nit. Res no importava ja perquè la sensació de llibertat i d’emoció continguda era el que realment importava a aquelles hores de la nit. Els Vetusta Morla tenen gust per a la seua música. I un bon directe, que connecta del tot amb un públic lliurat per complet al seu repertori. No no és fàcil deixar-se sentir en un idioma diferent a l’anglés en un estil musical que imposa les modulacions sonores de la cultura anglosaxona. (I que conste que no estic dient que no siga possible cantar en castellà o en català a l’hora de fer rock.) El concert entre explosiu i acurat de la banda madrilenya va ser un bon colofó per a un dia de rock alternatiu meravellós.

També em van agradar molt els escocesos Snow Patrol i els mítics The Cure, que vaig sentir el primer dia fora del recinte dels concerts (no teníem entrada per al primer dia, però la zona d’acampada era tan a prop dels escenaris que se sentia molt bé la música, com si fores dins). The Cure van fer també un repàs per la seua discografia, plena de singles memorables. I, pel que fa als Snow Patrol, cal dir que recorden molt els Editors (supose que pel timbre de la veu del cantant), una mica més dolços, però, en el cas dels escocesos.     

PS Tornem d’Euskal Herria, cansats però satisfets. Dos dies a Bilbao i encara dos més a Lekumberri i Leitza (Nafarroa), als peus de la Serra d’Aralar. Vam fer una ruta en bicicleta molt bonica per la via verda del Plazaola, l’antic tren que unia Iruñea amb Donosti. Els Països Bascos són realment encisadors i la seua gent molt amable. M’alegra molt saber que, per fi, els ha arribat la pau.

Warpaint

El vigilant en el camp de sègol

Quin coi de nano, el Holden Cauldfield! Quin tros de suro disfressat de gran iconoclasta. L’adolescent etern, rabiüt i insuportable, que no alça un pam de terra i es fot uns discursos contra tothom i contra tot sense raó aparent. Quin mocós més ridícul i més idiota. Un manyaco i un tros de suro. No aguanta ningú perquè es mira tothom per damunt del muscle quan és, precisament, al capdamunt del muscle que s’hauria de veure a si mateix. No suporta el coi de professor que li retrau que és un gandul sense remei i que no ha de fer res de bo a la vida, si segueix així, sense fer un brot. I hi seguirà, amb aquest capteniment absurd i autodestructiu, quan l’admeten per enèsima vegada en algun maleït institut al setembre. I, llavors, continuarà fotent els funcionaris i els companys amb la seua estúpida posi il·lusòria de superioritat. Que n’és d’imbècil, el paio aquest. Que n’és de miserable. Sempre amunt i avall fotent-se de tot i de tothom. Titllant la gent d’hipòcrita sense adonar-se de la seua falsedat. Quin mentider més càndid, tanmateix. I com n’és, de mediocre i de mesquí; d’insegur i d’infantil. Quin miserable. No entenc com t’han pogut aguantar els pares, els teus companys d’habitació, els teus germans, la Jane, l’Stradlater, l’Ackley... I, per postres, ens hem d’empassar la teua història; aquesta novel·la anodina i lineal que amb prou feines sosté les seues pàgines, de tan fluixa i ximple com és. I com és que ha assolit tanta fama, tanta projecció, la novel·la del senyor J.D. Salinger? Quin coi de societat literària és aquesta que adula els excèntrics i enalteix els pallassos? Per què idolatren els oportunistes? Vaja merda de Holden Cauldfield passejant-se durant dècades per les llibreries del món –i, més greu encara, per la ment ingènua dels lectors. 
El pitjor de tot, però, és que el Holden Cauldfield ets tu, benvolgudíssim escriptor.