Stoner

Stoner (1965), del nord-americà John Williams, explica la història de William Stoner, un jove tímid i reservat, fill d’uns grangers de Missouri, que és enviat pels seus pares –a petició d’un professor de l’institut– a la universitat més propera a estudiar Agricultura. La idea dels pares és que el fill, que atresora un potencial i una intel·ligència portentosos, adquirisca els coneixements necessaris per a fer prosperar la hisenda familiar. En el primer any de carrera, però, Stoner descobreix la literatura i, quasi sense adonar-se’n, s’hi lliura per complet, abandonant progressivament els estudis agropecuaris que havia iniciat per consagrar-se de ple a l’estudi de les lletres. És un pas valent i traumàtic per al protagonista perquè sap que ensopegarà si no amb la incomprensió sí amb la perplexitat dels seus progenitors, incapaços, per mentalitat i manca de perspectiva, d’entendre la decisió del fill. A la fi, però, els pares ho accepten. Una decisió que suposa una ruptura quasi total amb ell, i el consegüent dolor provocat per la separació física: perquè ja no es veuran amb tanta freqüència com abans, llevat d’ocasions molt assenyalades i esdeveniments familiars molt marcats. És el primer escull que Stoner haurà de superar, potser el més difícil. Però no serà l’únic perquè, una vegada instal·lat com a professor en la mateixa universitat en què es va formar, haurà de lidiar amb la burocràcia i les petites misèries de la vida acadèmica; pitjor encara, amb la hipocresia d’una societat encotillada i absurda, sotmesa a convencionalismes estúpids i a estira-i-arronsa i enveges de poca alçada, molt més enllà del que el protagonista podia esperar o imaginar-se.            

A les travetes de la vida universitària, cal afegir-hi el fracàs rotund de la seua vida sentimental, que resulta ser un llast que mai superarà del tot. I, tanmateix, Stoner dóna mostres d’una enteresa personal i d’una integritat moral exemplars. Enmig d’un mar immens de mediocritat i estultícia, aconsegueix sortir-se’n i, tot nadant constantment contra corrent, abastar terra ferma. El seu paradís intacte i realment seu, l’únic territori que li serà fidel i insubornable fins a la mort, resultarà ser el de la literatura...

La novel·la és lineal, és a dir, avança cronològicament sobre el pivot del protagonista, al voltant del qual giren els altres personatges que animen la història. Aquests, però, són determinants en la biografia de Stoner. Katherine Driscoll i Edith Bostwick, sobretot, cobren una rellevància notable en la seua vida. Però també Walker, l’alumne díscol i desafiant; Finch, l’amic de tota la vida que no acaba de mullar-s’hi mai; la seua filla Grace i, per damunt de tots, el professor Lomax, aspre i malèvol, que li fa la vida impossible...

La manera de contar la història és també molt encertada. John Williams sol iniciar els capítols amb un enfocament global per centrar-se tot seguit en les petites anècdotes, amb descripcions psicològiques molt detallades i suggeridores.

John Williams va ser professor a la Universitat de Misuri i va publicar unes quantes novel·les, a més de poesia. Stoner ha estat qualificada d’“obra mestra”. Potser és exagerat però sí que és cert que, sense estridències i edulcorants extra, amb naturalitat, Williams confecciona una novel·la redona, amb una trama molt ben travada i uns personatges que la sustenten amb solvència, amb les seues vides més o menys anodines o intranscendents –com la de la majoria dels mortals. Llàstima que en l’edició espanyola (Ediciones Baile del Sol), s’hi troben errors de picatge que, per bé que no desmereixen el treball editorial en conjunt, sí que distorsionen una miqueta, molesten el lector. No obstant això, la traducció, en línies generals, és impecable. Jo l’he llegida en castellà, perquè me l’ha deixada un bon amic, però n’hi ha traducció catalana a Edicions 62.