La transmissió familiar del valencià

Cal saludar molt positivament la recent publicació de La transmissió familiar del valencià (AVL), de Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles, professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant.
L’estudi parteix de l’anàlisi de la interrupció familiar de la llengua pròpia a càrrec de les burgesies urbanes valencianes en el segle XIX i acaba amb els intents actuals d’alguns sectors socials –sobretot de caire progressista– que han optat per l’educació dels fills en valencià. Els autors han fet un total de 622 entrevistes a gent de 14 poblacions del País Valencià que han patit un procés històric d’interrupció de la transmissió de la llengua pròpia. Naturalment, els processos han estat més incipients o més tardans en funció del context urbà i de la situació geogràfica de cada cas. El fet de palesar la susdita substitució, empíricament i aplicant-hi un mètode científic rigorós, no és, al meu parer, el més interessant de l’estudi –tot i que també ho és–, sinó la constatació que aquest procés és reversible, sobretot si ens atenem a alguns estaments socials, i especialment en algunes comarques. Estic d’acord amb els autors que la introducció a partir del 1983 (Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià) de les anomenades línies en valencià ha estat cabdal en la recuperació de la llengua pròpia dels valencians. Fins i tot, i gràcies a aquesta introducció del valencià en l'ensenyament, s’han produït dos fenòmens esperançadors quant a la recuperació de l’ús del valencià, com són els de la revernacularització dels autòctons i la vernacularització de la gent d’expressió castellana, nascuts o no al territori. Si aquesta tímida recuperació ha estat possible és gràcies a l’escolarització en valencià, sobretot. Llàstima que únicament el 29% de la població valenciana estudie en valencià. I és una llàstima perquè des de fa molts anys es constata una demanda creixent, que supera amb escreix l’oferta per part de l’administració. Els polítics, doncs, i especialment el Govern i la Generalitat Valenciana, siguen del color que siguen, haurien de satisfer les demandes dels seus conciutadans. Hi tenen un deure moral inexcusable, perquè són unes demandes honestes, fetes en clau positiva, que, si foren ateses com pertoca, redundarien en una major cohesió i respecte entre tots els valencians.

Ara, un diari en la nostra llengua

La distribució des de hui diumenge de la versió paper del diari Ara per tot el País Valencià és tan inesperada i insòlita com positiva. És una excel3lent notícia perquè fins Ara els valencians, en paper, no disposàvem de cap diari en la nostra llengua. Tant de bo que els professionals de la capçalera sàpiguen fer de l’Ara un veritable diari de tot el país, i que la presència de notícies i d’opinions feta per i per als valencians, especialment, siga representativa cada dia. Si no, no servirà de res, per molt bona voluntat que tinguen i per molt que estiga escrit en la llengua d’Ausiàs March o de Bernat Metge. Caldrà, a més, desterrar els complexos –de superioritat i d’inferioritat–, els prejudicis i les malfiances que d’un costat i de l’altre del Sénia han enterbolit la relació entre dos pobles que per força –i interés– s’haurien d’entendre. De moment, amb una primera i ràpida fullejada, aquesta és la intenció del diari Ara, segons hem pogut llegir a l’editorial aquest diumenge: “Caldrà tacte i generositat. I molta pedagogia. Una mateixa cultura ha de poder donar peu a dues comunitats polítiques, a dues societats riques, a dos països que s’entenguin i es respectin. La suma ens enfortirà mútuament. I la suma es pot fer en tots els camps: el de la indústria i el comerç, el de la creació i el mercat cultural, el de la universitat... Sense buscar unanimitats ni voler quadrar el cercle, però sí amb voluntat de normalitat”. Enhorabona, doncs. I benvinguts al Sud.

350.000 persones, segons Levante-emv, es manifesten a València, Alacant i Castelló contra les retallades en els serveis públics

Hævnen

Anton es metge i viu a cavall d’una petita ciutat de Dinamarca i un camp de refugiats a l’Àfrica. Això, sense que ell se n’adone, fa que es ressenten les relacions familiars, fins al punt que s’ha separat de Marianne, la seua dona. Hi ha, també, alguna cosa que va passar entre ells i que va fer saltar en mil bocins el matrimoni... Per sobre de tot, hi ha el sentiment de culpa, i els ideals d’un home que mira d’aplicar el seu codi moral de manera estricta sobre el món, les persones, i també a si mateix. Mentrestant, el seu fill gran, Christian, de deu anys, confús i desemparat, es debat entre l’assetjament a l’escola per part dels companys i un amic que li indica un camí de revenja ben perillós...

Una pel·lícula de la directora danesa Susanne Bier, autora de la meravellosa Después de la boda, producció nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera.

Hævnen (Revenja), traduïda a l’espanyol amb el títol En un mundo mejor guanyà els premis Globus d’Or 2011 a la millor pel·lícula en llengua no anglesa i l'Oscar de 2010 com a millor pel·lícula estrangera. 

Susanne Bier em sembla una directora molt interessant.  

Protesta en la redacció d'Informatius de Canal 9

Compromís, amb els estudiants

Al carrer...

Ja se n’ha parlat molt, als mitjans i a la blogosfera, i se’n parlarà més encara, com no pot ser d’una altra forma. I és que les actuacions de la policia a València contra els estudiants ha estat del tot desproporcionada. A la bàrbara actuació policial, cal afegir-hi les desafortunades declaracions del cap superior de la policia de la Comunitat Valenciana, Antonio Moreno, qui va qualificar els estudiants com a “enemics” i va justificar la duresa de les càrregues policials. Tant EUPV com Compromís han demanat responsabilitats a la delegada del Govern central, Paula Sánchez de León. En aquest sentit, em semblen molt pertinents també les declaracions que l’assemblea del professorat de l’IES Lluís Vives de València ha fet públiques en un comunicat de premsa: “Com a assemblea de professors, expressem la nostra més enèrgica repulsa a aquesta mena d’actuacions, que sens dubte s’emmarquen en els intents reiterats de les nostres autoritats per tal de desprestigiar l’ensenyament públic i criminalitzar-nos a tots els que estem compromesos com a professors, personal no docent, estudiants i famílies en la dignificació de l’educació pública”.
Hui continuaran les mobilitzacions al Lluís Vives...
Tot plegat dóna compte d’una societat cada vegada més descontenta i desestructurada. Les diferències socials s’accentuen i les perspectives laborals per als estudiants –i per a la població, en general– són cada vegada més incertes. Amb l’excusa de la crisi, el neoliberalisme rampant, ara bressolat còmodament per una majoria conservadora que mana arreu d’Europa, mira d’accentuar els privilegis del món empresarial i de les grans fortunes en nom de les “necessitats” del mercat. Unes “necessitats” que a curt termini produiran més inestabilitat i més atur, la qual cosa ha estat reconeguda fins i tot pels que han ordit la reforma laboral. El panorama, doncs, és desolador. El futur, vulguem que no, és al carrer. Viurem –ja les estem vivint– moltes mobilitzacions, concentracions, manifestacions, vagues, etc., a parir d’ara. Els treballadors no en tenim una altra, d’opció. No ens han deixat un altre camí de lluita reivindicativa –però pacífica– pels drets i les llibertats fonamentals. Ens hi juguem els nostres interessos, i també la democràcia.