Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada

Una mica per casualitat, indagant en la biblioteca de casa, arribe a un llibre singular: Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada. És el primer llibre que va publicar l’autor de Mequinensa en català, un recull de dèsset contes en què predomina la contextualització rural, llevat d’uns pocs que tenen lloc a Barcelona. Els anys de la República i la immediata postguerra són el marc on Moncada situa les seues històries. Unes històries en què, ben sovint, hi apareix el fantàstic. Potser aquest element, el fantàstic, és el que proporciona un plus de modernitat al recull i el fa més interessant, més enllà de la voluntat memorística i testimonial del llibre. Així, a “Història de dies senars” ens trobem una mena de cap centenari amb una història increïble; i a “Riada” la conjunció entre un element amenaçador i la superstició humana ens situen dins d’un surrealisme que podríem qualificar de màgic. Un surrealisme que deriva ja cap a l’absurd més pur a “Revenja per a un difunt”, on el lector entra en una dimensió impossible que, malgrat tot, esdevé versemblant gràcies a la perícia de l’autor. En aquest sentit, Jesús Moncada palesa una habilitat sorprenent a l’hora d’inventar-se mons paral·lels, com passa també a “Traducció del llatí”. Hi ha, a més a més, històries d’amor singulars, com la del “Conte del vell tramviaire”, entranyable, i “Nit d’amor del coix Silveri”, on l’humor negre és definitori. I no hi falta tampoc la intenció hilarant i estrafolària, com passa a “Strip-tease”, “La lluna, la pruna”, “La sirena del Baix Cinca”, “Debat d’urgència”...    

Històries de la mà esquerra està considerat el primer llibre d’un autor de la Franja publicat en la nostra llengua; el primer, si més no, homologable a la literatura catalana contemporània. Sobta que l’autor done mostres d’una solvència narrativa i lingüística en una opera prima com aquesta. Sorprén perquè es tracta d’un escriptor vingut d’un extrem del domini lingüístic on, tot i que el català era –i és!– omnipresent (quasi tothom el parla) no hi havia gaires referents escrits coneguts, i encara menys una tradició literària. El català de Jesús Moncada, però, és correctíssim. S’hi detecta un treball minuciós i acurat i una intenció literària de primer ordre. Ple de recursos lingüístics i de fraseologia popular, l’autor domina també l’estàndard que forneix la seua literatura, però no s’està tampoc d’aportar-hi girs lingüístics i lèxics del seu dialecte particular, amb paraules tan ponentines i alhora valencianes com eixir, hòmens, gitar...    

      

La creació d’un embassament a la localitat aragonesa de Mequinensa, a finals dels anys cinquanta del segle passat, va provocar la diàspora de bona part dels seus habitants cap a Saragossa i Barcelona. Des de la capital catalana, Moncada ens trasllada a un món perdut per sempre, el de la seua infantesa i joventut al seu poble d’origen, Mequinensa, íntimament lligat a l’Ebre. Un món que quedarà fixat per sempre més en la memòria col·lectiva tant dels mequinensans que se’n van anar de les terres on van nàixer com dels que van decidir quedar-s’hi, tot instal·lant-se en el poble nou de Mequinensa. Un testimoni escrit amb dignitat i en la llengua pròpia dels mequinensans, que no és una altra que la catalana, per molt que s’obstinen des de Saragossa (i a Espanya) a negar l’evidència i a entrebancar la singularitat de la Franja d’Aragó. Moncada és fill d’aquella diàspora, i de la lluita dels aragonesos que tenen com a primera llengua el català, i de tots els que volem preservar-la.            

PS Hi ha una pàgina interessant sobre Jesús Moncada al web de l’Ajuntament de Mequinensa (que, per cert, hom podria traduir també a la llengua del poble). Ací en teniu l’enllaç: http://www.jesusmoncada.cat/. 

Stoner

Stoner (1965), del nord-americà John Williams, explica la història de William Stoner, un jove tímid i reservat, fill d’uns grangers de Missouri, que és enviat pels seus pares –a petició d’un professor de l’institut– a la universitat més propera a estudiar Agricultura. La idea dels pares és que el fill, que atresora un potencial i una intel·ligència portentosos, adquirisca els coneixements necessaris per a fer prosperar la hisenda familiar. En el primer any de carrera, però, Stoner descobreix la literatura i, quasi sense adonar-se’n, s’hi lliura per complet, abandonant progressivament els estudis agropecuaris que havia iniciat per consagrar-se de ple a l’estudi de les lletres. És un pas valent i traumàtic per al protagonista perquè sap que ensopegarà si no amb la incomprensió sí amb la perplexitat dels seus progenitors, incapaços, per mentalitat i manca de perspectiva, d’entendre la decisió del fill. A la fi, però, els pares ho accepten. Una decisió que suposa una ruptura quasi total amb ell, i el consegüent dolor provocat per la separació física: perquè ja no es veuran amb tanta freqüència com abans, llevat d’ocasions molt assenyalades i esdeveniments familiars molt marcats. És el primer escull que Stoner haurà de superar, potser el més difícil. Però no serà l’únic perquè, una vegada instal·lat com a professor en la mateixa universitat en què es va formar, haurà de lidiar amb la burocràcia i les petites misèries de la vida acadèmica; pitjor encara, amb la hipocresia d’una societat encotillada i absurda, sotmesa a convencionalismes estúpids i a estira-i-arronsa i enveges de poca alçada, molt més enllà del que el protagonista podia esperar o imaginar-se.            

A les travetes de la vida universitària, cal afegir-hi el fracàs rotund de la seua vida sentimental, que resulta ser un llast que mai superarà del tot. I, tanmateix, Stoner dóna mostres d’una enteresa personal i d’una integritat moral exemplars. Enmig d’un mar immens de mediocritat i estultícia, aconsegueix sortir-se’n i, tot nadant constantment contra corrent, abastar terra ferma. El seu paradís intacte i realment seu, l’únic territori que li serà fidel i insubornable fins a la mort, resultarà ser el de la literatura...

La novel·la és lineal, és a dir, avança cronològicament sobre el pivot del protagonista, al voltant del qual giren els altres personatges que animen la història. Aquests, però, són determinants en la biografia de Stoner. Katherine Driscoll i Edith Bostwick, sobretot, cobren una rellevància notable en la seua vida. Però també Walker, l’alumne díscol i desafiant; Finch, l’amic de tota la vida que no acaba de mullar-s’hi mai; la seua filla Grace i, per damunt de tots, el professor Lomax, aspre i malèvol, que li fa la vida impossible...

La manera de contar la història és també molt encertada. John Williams sol iniciar els capítols amb un enfocament global per centrar-se tot seguit en les petites anècdotes, amb descripcions psicològiques molt detallades i suggeridores.

John Williams va ser professor a la Universitat de Misuri i va publicar unes quantes novel·les, a més de poesia. Stoner ha estat qualificada d’“obra mestra”. Potser és exagerat però sí que és cert que, sense estridències i edulcorants extra, amb naturalitat, Williams confecciona una novel·la redona, amb una trama molt ben travada i uns personatges que la sustenten amb solvència, amb les seues vides més o menys anodines o intranscendents –com la de la majoria dels mortals. Llàstima que en l’edició espanyola (Ediciones Baile del Sol), s’hi troben errors de picatge que, per bé que no desmereixen el treball editorial en conjunt, sí que distorsionen una miqueta, molesten el lector. No obstant això, la traducció, en línies generals, és impecable. Jo l’he llegida en castellà, perquè me l’ha deixada un bon amic, però n’hi ha traducció catalana a Edicions 62.

BBK Live 2012

Feia temps que no assistia a un macro festival de música. La cita propícia i inexcusable, irresistible, ha estat el BBK Live 2012, que se celebra des de fa set edicions a Bilbao. Enguany, tres dies de música indie (acceptem l’etiqueta) amb més de 60 bandes. Hi hem assistit només a una de les jornades, la que teòricament albergava els grups més cridaners: Radiohead, Warpaint, Vetusta Morla, Zoé, The Kooks... Vam entrar sobre les sis de la vesprada. Sobre les set hi havia prevista l’actuació de Warpaint, un quartet de quatre xiques de Los Angeles que no em van decebre en absolut. A penes quaranta minuts d’actuació (coses del programa) autènticament vibrants. Aquest grup té com una aurèola fosca i experimental que, per moments, recorda els mítics Siouxsie & the Banshees, però sense les excentricitats del llegendari grup britànic dels vuitanta. Si de cas, a Warpaint li falta una miqueta més de força, de radicalitat controlada (d’intensitat). Són, però, implacables des del punt de vista de l’execució musical i les variacions que hi apliquen de tant en tant són tan honestes i sorprenents com efectives.

Abans dels Radiohead, vam sentir també els mexicans Zoé, que em van causar molt bona impressió; The Kooks, que no estan gens malament, i Mumford & Sons, un grup anglés de rock folk bastant animós que va encoratjar el públic. Ah! I uns xics molt simpàtics de Brookling, Nova York, els We Are Augustines, la qualitat musical dels quals cal deixar-la a banda (el cantant es va sentir ben recolzat per un grup d’amics que li corejaven totes les cançons i que, per sort, van aconseguir de dissimular l’excessiva ebrietat del vocalista).         

I, per fi, Radiohead! Què en voleu saber? Dels Radiohead només puc dir coses bones. Que van estar genials. Van fer un desplegament representatiu de tota la seua discografia, deixant una mica de banda el darrer treball, The King of Limbs. Una bona elecció perquè aquest últim és més aviat un disc d’estudi, és a dir, per a sentir individualment o, a tot estirar, en un concert reduït, amb poc de públic. Una mica de dues hores de concert antològic. La netedat amb què interpreten cadascuna de les peces és incontestable. Es nota que són un grup amb molt de bagatge. Els anys els han proveït d’una seguretat i d’una qualitat envejables. Sobta que després de més de dues dècades no hagen sucumbit a la temptació d’un rock fàcil de pair (em fa cosa dir-ho, però crec que els Coldplay sí que hi han caigut, en la comercialitat resultona). I més sorprenent encara és que continuen fent temes que són alhora fidels a si mateixos i indagadors de noves maneres. Una joia de grup, els Radiohead. Sense parió.    

Vetusta Morla tocaven a partir de les 3 de la matinada. No sé a quina hora van començar, però la pluja va anar pujant d’intensitat a mesura que avançava la nit. Res no importava ja perquè la sensació de llibertat i d’emoció continguda era el que realment importava a aquelles hores de la nit. Els Vetusta Morla tenen gust per a la seua música. I un bon directe, que connecta del tot amb un públic lliurat per complet al seu repertori. No no és fàcil deixar-se sentir en un idioma diferent a l’anglés en un estil musical que imposa les modulacions sonores de la cultura anglosaxona. (I que conste que no estic dient que no siga possible cantar en castellà o en català a l’hora de fer rock.) El concert entre explosiu i acurat de la banda madrilenya va ser un bon colofó per a un dia de rock alternatiu meravellós.

També em van agradar molt els escocesos Snow Patrol i els mítics The Cure, que vaig sentir el primer dia fora del recinte dels concerts (no teníem entrada per al primer dia, però la zona d’acampada era tan a prop dels escenaris que se sentia molt bé la música, com si fores dins). The Cure van fer també un repàs per la seua discografia, plena de singles memorables. I, pel que fa als Snow Patrol, cal dir que recorden molt els Editors (supose que pel timbre de la veu del cantant), una mica més dolços, però, en el cas dels escocesos.     

PS Tornem d’Euskal Herria, cansats però satisfets. Dos dies a Bilbao i encara dos més a Lekumberri i Leitza (Nafarroa), als peus de la Serra d’Aralar. Vam fer una ruta en bicicleta molt bonica per la via verda del Plazaola, l’antic tren que unia Iruñea amb Donosti. Els Països Bascos són realment encisadors i la seua gent molt amable. M’alegra molt saber que, per fi, els ha arribat la pau.

Warpaint

El vigilant en el camp de sègol

Quin coi de nano, el Holden Cauldfield! Quin tros de suro disfressat de gran iconoclasta. L’adolescent etern, rabiüt i insuportable, que no alça un pam de terra i es fot uns discursos contra tothom i contra tot sense raó aparent. Quin mocós més ridícul i més idiota. Un manyaco i un tros de suro. No aguanta ningú perquè es mira tothom per damunt del muscle quan és, precisament, al capdamunt del muscle que s’hauria de veure a si mateix. No suporta el coi de professor que li retrau que és un gandul sense remei i que no ha de fer res de bo a la vida, si segueix així, sense fer un brot. I hi seguirà, amb aquest capteniment absurd i autodestructiu, quan l’admeten per enèsima vegada en algun maleït institut al setembre. I, llavors, continuarà fotent els funcionaris i els companys amb la seua estúpida posi il·lusòria de superioritat. Que n’és d’imbècil, el paio aquest. Que n’és de miserable. Sempre amunt i avall fotent-se de tot i de tothom. Titllant la gent d’hipòcrita sense adonar-se de la seua falsedat. Quin mentider més càndid, tanmateix. I com n’és, de mediocre i de mesquí; d’insegur i d’infantil. Quin miserable. No entenc com t’han pogut aguantar els pares, els teus companys d’habitació, els teus germans, la Jane, l’Stradlater, l’Ackley... I, per postres, ens hem d’empassar la teua història; aquesta novel·la anodina i lineal que amb prou feines sosté les seues pàgines, de tan fluixa i ximple com és. I com és que ha assolit tanta fama, tanta projecció, la novel·la del senyor J.D. Salinger? Quin coi de societat literària és aquesta que adula els excèntrics i enalteix els pallassos? Per què idolatren els oportunistes? Vaja merda de Holden Cauldfield passejant-se durant dècades per les llibreries del món –i, més greu encara, per la ment ingènua dels lectors. 
El pitjor de tot, però, és que el Holden Cauldfield ets tu, benvolgudíssim escriptor.

Folksona

Ahir diumenge va començar a Agullent (la Vall d'Albaida) el Folksona 2012http://folksona.blogspot.com.es/. Com ben bé s'explica a VilaWeb, "Es tracta d'unes colònies d'estiu destinades a joves d'entre 8 i 17 anys en què, juntament amb la convivència, els joves aprenen música d’arrel tradicional i popular. L'edició d'enguany està dedicada a les músiques tradicionals de tot Europa. Organitzades per l'associació 'Pont Folk', se celebraran fins al 30 de juny, amb l’objectiu de preservar l’ensenyament, la protecció i la promoció de la música folk. L'estada a les colònies és d'una setmana de treball i preparació del repertori per al concert/ball de cloenda de l'últim dia". Els nostres fills, Laia i Jordi, hi participen per tercer any consecutiu. Ahir estaven molt il·lusionats quan els vam portar al campament. Enguany, s'emporten també un amiguet de la Font, el Carles. De segur que s'ho passen tots molt bé en el Folksona, i hi aprenen molt.  

Un cementeri amb molta vida (literària)

Des del segle XIX existeix a Dénia un “Cementeri dels anglesos”. Va ser creat a propòsit per soterrar-hi els morts protestants –en un context en què els que no eren catòlics no tenien cabuda als cementeris habituals de la ciutat. La presència, doncs, d’anglesos a Dénia és centenària, almenys des que s’hi van establir relacionats amb el negoci de la pansa. Un estudi anomenat El Cementeri dels Anglesos (1856-2006), d’Agnès Vidal, descriu els orígens i la història d’un recinte que en la memòria dels deniers apareix lligat a diverses llegendes, com ara aquella que assegura que el cementeri es va crear per a donar sepultura als anglesos que van morir en naufragar la fragata Guadalupe a les costes de Dénia, el 1799. També hi ha la novel·la de títol quasi homònim del poeta Isidre Martínez Marzo, Cementiri dels Anglesos. I ara acaba d’aparéixer una altra novetat bibliogràfica amb el cementeri anglés com a excusa. Es tracta de la novel·la Rèquiem per Reginald Huxley, del periodista i professor Manel Àlamo Garcia.

Es tracta d’una novel·la en què l’aventura, la intriga i el suspens s’ensenyoreixen de seguida de la història, enxampant el lector de bon començament. Un començament tranquil que a poc a poc va enterbolint-se amb una sèrie de personatges misteriosos a la recerca d’un tresor increïble amagat des de fa dècades; precisament, al cementeri dels anglesos. La música hi té, també, un protagonisme important, clau, si tenim en compte que Reginald Huxley és el xiquet desaparegut prematurament que dóna nom al rèquiem que el seu pare, el compositor Vincent Huxley, li va dedicar després de la seua mort. I és a la partitura d’aquest rèquiem on hi ha també la clau del tresor cobejat per uns arqueòlegs sense escrúpols... Una història trepidant, amb una trama senzilla i interessant, d’indagació policíaca, amb el rerefons de la presència britànica a Dénia. Aquest darrer aspecte, el de la trama, és, segurament, el millor del llibre. Manel Àlamo palesa els seus dots a l’hora de bastir trames ben travades i d’oferir-nos, també, algun ensurt inesperat, alguna sorpresa que no revelaré ara per no xafar-li la guitarra, i perquè preferisc que el lector es llija la novel·la, perquè paga molt la pena. Sia com sia, el joc de les aparences i l’inesperat són cabdals en la història, un encert que cal reconèixer-li i agrair-li, a l’autor.

Manel Àlamo és un escriptor d’ofici. No debades, amb aquesta ja té quatre novel·les publicades, totes a la col·lecció “Tabarca Juvenil” de l’editorial Tabarca. Enhorabona!