dimarts, 26 de juliol del 2011

Terrorista, de John Updike

Terrorista va ser una de les darreres obres de l’escriptor John Updike, un dels grans de la narrativa nord-americana, comparable als Paul Auster, John Irving, Philip Roth, Cormac McCarthy, Don DeLillo... Potser no tenia la fama d’aquests però gaudia del mateix prestigi, gràcies a la qualitat de la seua obra. Malauradament desaparegut ara fa dos anys, John Updike palesa en aquesta novel•la els seus millors dots com a escriptor. Va ser publicada el 2006 als EUA, i l’any següent a casa nostra, gràcies a l’encertada línia de traduccions que Bromera va encetar ara fa uns anys.
Terrorista ens conta la història d’Ahmad, fill d’una nord-americana d’origen irlandès i d’un egipci, al qual no coneix perquè va fugir de la llar familiar quan només tenia tres anys. És la història d’una recerca personal –sens dubte, l’ombra del seu pare el marca negativament. Ahmad sent la necessitat d’aferrar-se a alguna creença i troba en l’islam un possible sentit a la seua vida. Al voltant del personatge principal, hi ha una mare abandonada que juga a fer d’adolescent amb els seus amants, amb múltiples encontres fugissers que fracassen una vegada i altra, i el senyor Jack Levy, un jueu descregut, l’orientador educatiu de l’Institut Central on estudia Ahmad, que mira d’ajudar-lo tant com pot. És realment colpidor i despietat el retrat que fa Updike de l’American Way of Life. Updike sintetitza aquesta forma de vida en dues paraules: greix i ciment. En aquest sentit, l’escriptor de Pensilvània no s’està de criticar amb duresa el seu propi país –per bé que el redimeix tímidament cap al final del relat, argumentant a favor que, tot i el racisme latent, els Estats Units són, malgrat tot, un país acollidor, perquè hi tenen cabuda els irlandesoamericans, els afroamericans, els llatinoamericans i, fins i tot, els araboamericans. La caracterització que fa de la dona de Levy, la Beth, és també paradigmàtica entorn d’un dels problemes més preocupants dels americans, el de l’obesitat, que arriba a ser mòrbida en molts casos. Però el millor de tot és el retrat del procés de fanatització i d’assumpció del fonamentalisme islàmic per part del personatge principal, l'Ahmad. Llevat d’algun cap solt que no acaba de lligar bé amb la trama, com ara quan reapareix Joryleen en la vida d’Ahmad (un canvi de personalitat un punt radical), la resta de la novel•la és implacable. Potser en sobren algunes escenes, per reiteratives, però Terrorista és una novel•la que commou per moltes coses, com ara la descripció de la superpotència mundial, els Estats Units d’Amèrica, que va deixar de ser-ho de sobte i de manera dramàtica arran de l’11-S, per convertir-se com més va més clarament en un país vulnerable i, ara mateix, a punt de fer fallida econòmicament. Una nació que, atesa la conjuntura de crisi, fins i tot ha decidit no invertir més en la cursa espacial, i n’ha cedit la iniciativa als russos! Paradoxes de la història, al bell mig d’un segle XXI atroç, al qual alguns experts han batejat ja com “el segle del terror”. Mireu, si no, la recent matança esdevinguda a Noruega. N’hi ha per a plorar. Terrorista és, potser, el millor llegat de John Updike.

2 comentaris:

  1. Sembla interessant, aquest llibre. Miraré de trobar-ho. D'Updike no més he llegit una novel·la, Gertrude and Claudius inspirada pel Hamlet de Shakespeare.
    Això del segle del terror em sembla una mica alarmista, Juli. Tenim la tendència a oblidar la història. El segle XX va tenir moltes guerres i molta mort de civils, de gent innocent. No et sembla que el bombardeig de Gernika, per exemple, va ser un acte terrorista, en el sentit més ample de la paraula? Hi ha molts ideòlegs 'neocons' que encara parlen de la 'war on terror'; però no diuen que 'war is terror'!
    Soc pessimista, i pense que la primera meitat del segle no veurem massa pau al món.

    ResponElimina
  2. Sí, tens raó. Potser caldria dir que aquest serà el segle del terrorisme. Perquè de segles de terror, n'hi ha hagut massa al llarg de la història, més sagnants que aquest. El segle XX, per exemple, amb dues guerres mundials terribles. Jo vull ser optimista, a pesar de tot. Confiar en l'ésser humà és l'únic que ens queda, la darrer esperança. Stéphane Hessel ho diu al seu darrer llibre, Comprometeu-vos!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.