En defensa del decreixement

La Viquipedia diu: “El decreixement és un concepte polític, econòmic i social que s’oposa al relatiu consens polític actual sobre el creixement econòmic. El terme decreixement neix a la dècada del 1980 –en part a través de la tesi de Nicholas Georgescu-Roegen– i per la presa de consciència de les conseqüències del consum de recursos naturals per sobre de la seva generació natural en què es basa la societat de consum (que deriva d’un sistema liberal o socialista)”. Això comporta l’esgotament dels recursos energètics (petroli, gas, carbó, urani) i dels minerals, la degradació del medi ambient i la imposició d’un sistema d’explotació neocolonial dels recursos dels països del sud per part dels països del nord."

Aquests dies he llegit amb atenció el llibre En defensa del decreixement (3i4), de Serge Latouche, economista francés partidari del decreixement. N’he extret algunes idees que em semblen interessants, i que compartisc ideològicament, tot i que no acabe de veure clar com s’hi podrien aplicar, de manera eficaç, en les societats contemporànies. En transcric algunes, literalment (la negreta és meua):

1. El decreixement és una “ficció performativa”, és a dir, una “utopia concreta”, o fins i tot un projecte de construcció d’una societat de l’abundància frugal per fugir de les apories de la societat de consum.
2. Comporta sortir del cercle infernal de la creació il·limitada de necessitats i de productes i de la frustració creixent que engendra i, a més, mitjançant la bona convivència, l’egoisme resultant d’un individualisme que es redueix a una massificació uniformadora.
3. La societat del decreixement es proposa fer feliç la humanitat a través de l’autolimitació, per tal d’arribar a l’abundància frugal.
4. La solució a la crisi financera i econòmica actual de la societat de consum, els nostres governs només la veuen en l’austeritat, i els opositors, en una problemàtica reactivació. [...] per als governs al poder, l’eslògan “i la reactivació i l’austeritat” significa la reactivació per al capital i l’austeritat per a nosaltres. En nom de la reactivació, d’altra banda, del tot il·lusòria, de la inversió i, totalment fal·laç, de l’ocupació, es redueixen o se suprimeixen les ajudes socials, la taxa professional i l’impost sobre els beneficis de les empreses. Es renuncia a qualsevol impost sobre els beneficis extraordinaris bancaris i financers, mentre que l’entrellat fiscal permet que els més rics sempre paguin menys impostos. Al mateix temps, l’austeritat castiga severament els assalariats i les classes mitjanes i inferiors que pateixen la retallada de les remuneracions, la reducció de les prestacions socials i l’allargament de l’edat de jubilació, cosa que concretament significa la reducció dels seus ingressos i una privatització progressiva del sistema [...] cada vegada es desmantellen més serveis públics i es privatitza a marxes forçades tot allò que encara no ho ha estat”.
5. L’estat d’una societat autònoma alliberada del culte al creixement obtindria els seus recursos primer de tot dels impostos directes progressius, que constitueixen la forma més justa d’imposició. [...] S’hauria de mantenir o establir una fiscalitat indirecta complementària sobre els articles de luxe que, segons la subtil proposta de Paul Ariès, podria gravar els “mal usos” dels recursos naturals, dels béns i dels serveis. En comptes d’una tarifa decreixent, com la que es practica actualment, per a l’aigua, el gas, l’electricitat, el telèfon, etcètera, hi podria haver, més enllà d’una quantitat gratuïta o feblement gravada corresponent al consum de base, un preu cada vegada més alt que gravés el sobreconsum. Un impost significatiu sobre el patrimoni (residències secundàries, iots, quadres de cavalls de curses, etc.) completaria el dispositiu per a limitar les diferències de riquesa excessives.
6. El primer objectiu de la transició hauria de ser la recerca de la plena ocupació per fer front a la pobresa d’una part de la població. Això es podria fer amb una relocalització sistemàtica de les activitats parasitàries, com la publicitat, o de les nocives, com l’energia nuclear i l’armament, i una reducció programada i significativa del temps de treball.
7. Una societat del decreixement haurà d’organitzar –per descomptat– la producció indispensable per a la seva subsistència, però també per a les seves condicions de vida, és a dir, haurà d’utilitzar raonablement els recursos del seu entorn i consumir-los a través dels béns materials i dels serveis.
8. La veritable pobresa rau, en efecte, en la pèrdua d’autonomia i en l’addicció al consumisme.
9. El creixement del benestar és, per tant, la millor via del decreixement, perquè essent feliç s’està menys sotmès a la propaganda televisiva i a l’addició a les compres compulsives.
10. L’abundància frugal és un horitzó assenyat per a una sortida de la societat de consum, però també un objectiu polític a curt termini que cal oposar a les pseudoteràpies neoliberals o keynesianes, dins l’actual context de depressió repressiva. Un projecte iconoclasta com aquest no pot sinó topar amb incomprensions i objeccions.

Com veieu, la del decreixement és una teoria o ideologia política que no té res a veure amb les mesures imposades darrerament a Europa, ni tampoc a l'Estat espanyol. Ans al contrari, PSOE i PP han aplicat mesures que els situen als antípodes del decreixement, dins dels paràmetres de l'austeritat (per als treballadors) i la reactivació (per als empresaris) de què parla Latouche.