Sainets, sarsuela i opereta (fragment)

Molt abans d’aquesta etapa com a flamant constructor, el meu avi havia donat regna solta a una faceta personal més distesa i lúdica, artística: es va dedicar al teatre! Quan i com va anar allò? Uns quants anys abans d’esposar-se amb la meua àvia Amparo Ferrer –de la qual, tampoc no en sé pràcticament res, encara menys, únicament que va morir d’un atac de feridura–, el meu avi es va casar amb una tal Trini Chirivella. I d’aquesta sí que no en sabem ja res de res, tret que era actriu, “tiple”, i que actuava amb el meu avi, que feia, a més d’actor, de director de la Compañía de Zarzuela y opereta. Una companyia teatral que va funcionar, que jo sàpiga, durant almenys un lustre, a principis del segle XX, entre el 1916 i el 1921, més o manco. La sarsuela, l’opereta i el sainet eren els únics gèneres teatrals que representaven. Un repertori, doncs, eminentment popular, en consonància i d’acord amb els usos i els gustos majoritaris dels valencians de l’època. Carlet, Alboraia, Vilamarxant, València... El cap i casal i el seu radi d’influència, doncs, constituïren l’àmbit geogràfic en el qual es van deixar vore –i, sobretot, sentir– els membres de la companyia que dirigia –o codirigia, segons de quina obra es tractara– el meu avi.
No en sabem tampoc molta cosa, d’aquell episodi artístic del üelo Capilla, però ens n’han pervingut alguns programes que testimonien que allò va succeir realment, i no és fruit d’una llegenda familiar. Si ens els mirem, els programes, hi constatem la genealogia popular de les obres representades en públic: La sombra del Molino i Gazpacho andaluz, de l’alacantí Carlos Arniches; Les barraques, d’Eduard Escalante, el famós sainetista del Cabanyal; La Chicharra, El primer amor, La revoltosa, La trapera, Mata ocho y espanta siete, La justícia en les mans brutes, d’un tal Josep Garcia Capilla (ignore si n’era, o no, familiar, del meu avi)... Hi predominava el castellà, en aquelles obretes, com marcaven els cànons de l’època; però, de tant en tant, s’hi escolava alguna peça en la llengua autòctona, que llavors devia ser, si no omnipresent, almenys molt més freqüent pels carrers de València que no ara. No en sé pràcticament res, d’aquesta vocació artística de l’avi Capilla, ni de la seua Compañía, però em fascina imaginar-me’ls dalt de l’escenari. Més d’una penalitat degueren patir quan anaven pels pobles, en una època en què les carreteres devien ser un horror. Però vull pensar que també s’ho passarien d’allò més bé; si no, imagine que no s’hi hagueren dedicat durant tants anys.
M’agraden els programes teatrals que conserve del meu avi. Esgrogueïts indefectiblement pel pas del temps, conserven l’estètica de les impremtes de primeries de segle, amb aquelles sanefes tan característiques, vagament modernistes, i una gamma de lletres i de tipografies tan variades.
El meu avi es va quedar vidu prematurament. No va tindre descendència de la primera dona, Trini Chrivella. Potser aquell va ser el detonant que va posar punt i final a la seua aventura teatral, i el començament de la nostra història. La història que ha fet possible que existim tal i com som ara els Capilla, producte de l’atzar capritxós de la vida...