adesiara (notes vitals, culturals i literàries): The Sound

dimecres, 11 de gener del 2012

The Sound

No és la primera vegada que en parle, d’aquest grup. Però, precisament dilluns vaig vore un antic amic i ho comentàvem, de com ens va marcar el concert –el primer concert!– de The Sound a València, l’any 1986. (O era el 1985? No ho sé. Ha passat molt de temps, massa temps). I precisament aquesta setmana també comentava amb Xavier Aliaga, a propòsit de la seua novel·la, Vides desafinades, de com ens ha salvat la música (i la literatura, i el cinema) als de la nostra generació. Una generació teòricament mimada, segons diuen alguns, que ho hem tingut tot i que, amb el millor currículum sota el braç de la història, es disposa ara a fer una llarga, interminable cua en les innombrables oficines de desocupació dispersades arreu de l’Estat... Aliaga, com el meu millor amic, és nascut també l’any 1970. Crec que ell, si ens atenem a la banda sonora de la seua novel·la, es decanta més pels grups dels anys noranta. A nosaltres (a Tati, a Javi,a Jose i a mi), en canvi, ens van marcar més els dels huitanta. No cal dir que totes dues dècades van ser prodigioses. Dels huitanta, recorde especialment The Smiths, Lloyd Cole and the Commotions, Prefab Sprout, Echo and the Bunnymen, Aztec Camera, The Pale Fountains, U2, Psychedelic Furs, Siouxsie and the Banshees, Simple Minds... La nostra llista és interminable, i eclèctica –i no té per què ser la millor, en sóc conscient. Aquell grup, però, The Sound, que vaig vore amb el meu amic aquell any remot ens va marcar. Ens va fer que ens il·lusionàrem per la música, pel cinema, per la fotografia, per la literatura... per la vida, a pesar de les poques perspectives laborals que ja s’albiraven llavors, a pesar de la merda de societat en què vivim, de les mentides dels polítics i de la mediocritat de la societat (ho sent, però tal i com van les coses, ara no ho puc vore d’una altra manera). I ens va colpir el fet que Adrian Borland, el líder de The Sound, fastiguejat i deprimit, se suïcidara, el 1999, precisament als quaranta-un anys, tot llançant-se a una via de tren de Londres. Li devem molt, a The Sound, en particular, i a la música de grup, en general.
Els vídeos corresponen a un concert en directe de The Sound, als anys huitanta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.