La "Comunitat" –i el món– en la ruïna

És la pitjor herència que voldria per als meus fills. La pitjor immundícia inimaginable, el més tèrbol dels inferns possibles... És difícil tenir il·lusió ja com a valencià. Hem perdut la confiança en allò que durant tants anys alguns ens vam entestar a anomenar País Valencià, no per fotre ningú (i perdoneu l’infinitiu) sinó perquè creiem –o crèiem– que els valencians ―per història, per llengua i per cultura pròpies― érem precisament això, un País. Un país menut i insignificant, però un país al capdavall.
Segons l’economista francés Serge Latouche, una societat de l’abundància frugal és més feliç perquè es conforma amb allò que té, que en el cas dels valencians era moltíssim fins fa unes poques dècades, abans del balafiament perpetrat pels successius governs populars que han passat pel Palau de la Generalitat. Zaplana i Camps, els dos sàtrapes que ens han governat a tots els valencians els darrers anys, han deixat la Comunitat –que en diuen ells– en la ruïna. Han estat els artífexs i primers responsables de l’espoli del nostre país a costa de l’erari públic. Tots els projectes faraònics duts a terme, fruit dels deliris de grandesa dels governs de Zaplana i de Camps, no sols han saquejat les arques públiques sinó que ens han hipotecat a anys vista. Les xifres són astronòmiques, quasi inaprehensibles. Tot plegat és el resultat de l’aplicació sense control d’un neoliberalisme ferotge, exacerbat i obtús, que no mira més enllà de les orelleres, com els rucs. Que no té en consideració les persones ni té en compte el medi ambient.
El pla econòmic del PP al País Valencià ha consistit a explotar la terra dels valencians sense miraments, amb la rajola i el turisme de masses com a únics estendards del suposat benestar, en nom d’un progrés fictici, sense diversificació econòmica possible, perquè deliberadament s’ha menystingut la indústria i s’ha llançat a perdre l’agricultura –dos sectors, no cal dir-ho, amb una llarga tradició a casa nostra. Ací, n’hi ha qui ha fet negoci, però sense trellat, com diem popularment en valencià. Imbuïts d’una febre malaltissa i irracional, els capitostos de la Generalitat han deixat que energúmens sense escrúpols practicaren sobre la costa valenciana un autèntic lladronici, amb la rapinya i el robatori com a estratègia i com a objectiu alhora. És així com ens han arruïnat. És d’aquesta manera com ens han fet líders, com tantes vegades li agradava dir al senyor Camps (“Somos los mejores”, deia somrient); però líders en atur i en deutes. La Fórmula 1, la visita del Papa, la Copa Amèrica, l’aeroport de Castelló, RTVV, Terra Mítica, etc., etc., han estat els projectes estrella dels governs del PP, i la causa de la nostra misèria. I, per a més inri, cal afegir-hi la corruptela política, amb casos tan flamants com a vergonyosos: Terra Mítica, Brugal, Gürtel, Emarsa... Quan sent les converses entre el senyor Camps i el Bigotes, sent una profunda tristesa i una vergonya aliena, i ràbia, i fàstic, per què no dir-ho.
I ara, després de l’espoli i del balafiament, d’una gestió nefasta, en definitiva, ens vénen amb la cantilena que cal estalviar, ens assetgen amb la murga injusta dels retalls. Injusta perquè som els treballadors i els funcionaris els que hem de pagar els plats trencats. Injusta perquè paguem justos per pecadors. Injusta i inútil, perquè amb aquestes mesures no s’acabarà la crisi. Ja ho han dit molts experts i economistes de prestigi: amb els retalls, hi haurà menys consum i, en conseqüència, més atur. El que haurien d’haver fet i no han fet és adoptar mesures que lluiten contra el frau fiscal i que veritablement servisquen per rellançar l’economia. (Però rellançar-la amb un respecte profund pel planeta, perquè ens hi va la vida.) Hi ha les multinacionals, les fortunes dels multimilionaris, les grans hisendes, els grans magnats, els grans propietaris, els que ostenten grans patrimonis, la Monarquia, l’Exèrcit, l’Església oficial... Aquests no paguen el que haurien de pagar. I ausaes que tenen diners! Noam Chomsky assevera que la riquesa mundial l’acaparen un 1% de la població mundial. És una aberració. Ens cal un canvi real de la mentalitat. Un capgirament del pensament que ens faça valorar allò que realment té valor. Ens cal molta més generositat.
Si amb els retalls que hem patit i que patirem els treballadors i els funcionaris n’hi haguera prou, jo seria el primer a acceptar aquestes mesures “necessàries”. Però açò és una fal·làcia, perquè no som els treballadors i els funcionaris els que més diners tenim, ni de bon tros. I perquè, a més, aquests retalls no serviran de res, sinó és per a consolidar encara més els qui detecten realment el patrimoni i la riquesa mundials.
Fa vergonya ser valencià. Fa ràbia viure en un país en què es premia el pillatge i els robatoris, l’especulació i l’engany. Fa ràbia i ens vénen les llàgrimes als ulls quan pensem la merda de país que deixarem als nostres fills.

PS A mi, com a moltíssims companys meus funcionaris, mai em van regalar res. Mai. Vaig estudiar una carrera –una simple i humil llicenciatura de Filologia– al mateix temps que treballava (com a interí de Correus, no em cauen els anells). I vaig accedir a la funció pública mitjançant una oposició, després d’estudiar durant mesos. No sóc culpable de res. No sóc responsable de la crisi, ni molt menys de la mala gestió d’un govern caciquil, megalòman, estúpid i fanfarró. Estan del tot equivocats, i són injustos.