Ahir, una visita inesperada, d’en Simó i de la seua al·lota, Mar. Feia un any i mig que no el veia, el meu amic de Mallorca. Conversa agradable amb tots dos entorn d’una paella i d’una picaeta, al Molí Canyar de Potries: ells, en el seu mallorquí deliciós, i Maite i jo, en el nostre valencià. Els quatre compartint la mateixa llengua, les mateixes inquietuds, la mateixa il·lusió i, ara, la por d’un avenir incert i certament convuls. A tots dos, a la Mar i a en Simó, els dedique un poema que vaig fer ara fa un temps sobre Mallorca.
Des de terra, Mallorca
I, tanmateix, l’Illa Gran era tota
d’una bellesa sense parió:
sòlida de pedra, de roca insòlita,
solitari arboç en l’aiguamoll,
silenciosa en la sendera tosca;
columna o serralada vertebral:
Tramuntana que de gaidó travessa
una geografia primigènia,
l’orgull de tot un poble amb llengua pròpia,
aïllada per voluntat ferrenya.
Una illa en la seua vastitud
demolidora, isolat paradís,
amples possessions senyorials,
vell miratge, oasi inaudit
que emmerden els bastards i els bàrbars
en nom dels doblers i de la usura
contra els pobres aborígens.
Mallorca és encara aquell somni
de paraules sonores que em tornava
verge el meu dialecte –tan demacrat;
un instint de pàtria abellidor,
la utopia intacta del tacte,
la llibertat d’un poble en llibertat,
que és el teu poble, que és el poble meu.
Molt bonic!
ResponEliminaGràcies, benvolgut amic,
ResponEliminaVa ser un dinar d'aquests que queden fixats a la memòria a causa de la conveniència de la companyia, el lloc, el temps...i perquè no dir-ho, el mejar. El moment va ser deliciós i tant na Mar com jo, no podrem oblidar mai com ens féreu sentir a ca nostra. Més que mai, queda ben palès on arriba la nostra gent, la nostra nació, els nostres costums. Em sentia ben igual com si fos a qualsevol indret de Mallorca.
Ara celebrarem Sant Antoni arreu de Mallorca i la resta de Països Catalans, i aquí és costum de fer gloses (corrandes). A un setmanari que es publicava a Palma a l'any 1893 que es deia "En Figuera", ja es va publicar un 21 de setembre de 1893 una "versió" de El pi de Formentor de Costa i Llobera dedicada ves a saber qui, que en català de Mallorca prefabrià deia així en alguns fragments:
Mon cò avorreix un homo! Més vil qu'En Brou-de- pella
més llest qu'una geneta, més lladre qu'En Morèu,
conserva de ses ungles sa habilidat d'arpella,
y d'els qui sa desditxa atupa y atropella,
such i profit ne trèu.
(...)
Amunt, ànima negra! Segueix, si així t'agrada:
escorxa tant com pugues, tu carnicé, jo anell;
mes, ay de tu, si un dia, devés sa Reconada,
t'hi trobun horabaxa, foscando, á sa murada!
Allá't faré sa pell!
Han passat més de 100 anys i podríem posar-hi com a destinatari moltíssim dels personatges que ens han conduït a la situació actual: Matas, Camps, Fabra...
Salutacions cap on el sol català es pon, des del mig de la mar, on el sol català ix.
Simó, igualment nosaltres hi vam estar molt a gust, no importava tant el lloc com la companyia. En definitiva és la gent, i sobretot la gent que xerra en la nostra llengua, la que fa el nostre país, i no pas les fronteres administratives que ens imposen.
ResponEliminaLa versió del poema de Costa i Llobera és fantàstica, d'una actualitat rabiosa. És curiós que siguen precisament els nostres (fixa-t'hi en els cognoms: Matas, Fabra, Camps...) els que ens anorreen el país. Quina desgràcia...
Estigueu segurs, algun dia vos tornarem la visita. Tinc ganes de tornar a casa meua.
Una abraçada!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina