adesiara (notes vitals, culturals i literàries): L'origen del planeta dels simis

dimarts, 17 de gener del 2012

L'origen del planeta dels simis

La revista Mètode, de difusió de la investigació (publicada per la Universitat de València), inclou, entre d’altres, un dossier sobre els simis, a propòsit de l’estrena l’any passat de la pel·lícula L'origen del planeta dels simis, de Rupert Wyatt. Una pel·lícula en què es fa homenatge a la conegudíssima El planeta dels simis, dirigida per Franklin J. Schaffner. El dossier, coordinat per Fernando Sapiña, aplega tres articles: un d’Alfred Ramos sobre les diverses versions cinematogràfiques que s’han fet de la novel·la de Pierre Boulle; un altre de Juli Avinent, que compara la novel·la de Boulle i la pel·lícula de Schaffner, i encara un altre de Gabriel Doménech sobre els problemes ètics i jurídics que planteja l’experimentació amb animals. És un dossier fantàstic, sobretot per als qui ens agrada la ciència-ficció (un gènere cinematogràfic i novel·lesc tan menystingut com valuós), que podríem encabir dins de l'anomenada distopia, altrament dit també antiutopia, amb noms tan il·lustres com Georges Orwell, Aldous Huxley, Ray Bradbury, etc. A mi aquest subgènere em fascina perquè va més enllà de la mera fantasia, ja que ens proposa una meditació entorn de la llibertat dels homes, sobre el control més o menys subreptici de les societats organitzades, sobre els límits de l’experimentació i de la ciència, entre altres qüestions. És el debat ètic i moral el que realment interessa d’aquesta mena de llibres i films, per bé que no tenim per què renunciar a la ciència-ficció com a constituent bàsic d’aquestes obres. Entreteniment i reflexió alhora, dues combinacions amb una rendibilitat narrativa molt apreciable. Vaig veure la pel·lícula L'origen del planeta dels simis aquest estiu i em va agradar. Potser no em va impactar tant com El planeta dels simis, però crec que és una pel·lícula valuosa. Trobe que existeixen molts prejudicis i complexos sobre aquest subgènere novel·lesc i cinematogràfic. Per cert, la UV acaba de publicar una versió en valencià de la novel·la de Pierre Boulle.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.