adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Entrevista a Vilaweb a Iñaki Anasagasti (fragment)

dijous, 12 de gener del 2012

Entrevista a Vilaweb a Iñaki Anasagasti (fragment)

–El rei ha acumulat una gran fortuna, que no s'explica per la paga de l'estat. Com l'ha feta?
–Ell és un servidor públic, que té totes les despeses pagades. Gairebé pot estalviar tot allò que guanya. Però la cosa més greu és que després veus a la revista Forbes que és un dels homes més rics d'Europa, amb una fortuna estimada de 1.900 milions d'euros. Fas números i t'adones que els números no quadren! Només quadren si comptem les comissions que pot haver cobrat per les gestions que pot haver fet amb els xeics àrabs, o perquè la Fórmula 1 vagi a un lloc o un altre, etc. Recordem que en lloc d'anar al funeral de Delibes, el rei se'n va anar a Qatar. La seva vida privada no és gaire exemplar.

–Una de les seves funcions és, en teoria, de donar exemple...
–Sí. És curiós, perquè tot el mite de la monarquia es basa en això, en l'exemplaritat, perquè no té poder executiu, tot el poder que té és simbòlic. I el malmet amb la seva vida privada, que no és exemple de res: relacions amb algunes dones, caceres d'óssos a Romania i a Rússia, desaparicions, amics poc recomanables, etc. Per això el PP i el PSOE ho han passat tot per alt, perquè saben que el personatge no és exemplar. I per a mantenir tota la ficció de la monarquia no hi ha res millor que no parlar de la monarquia.

2 comentaris:

J.Salavert13 de gener del 2012, a les 1:21
"Servidor públic", diu? Em sembla molt estranya eixa expressió, perquè a l'anglès, 'public servant' vol dir funcionari, cosa que no hi és el rei. Caldria parlar molt més de la monarquia i del seu paper, ja ho crec!
ResponElimina
Respostes
Yves13 de gener del 2012, a les 1:22
El tema del rei només pot ser abordat en qüestió humorística (Com el jueves). Si ens posem seriosos hauríem de ser violents, agressius i tot el que un es pugui imaginar. Com diria aquell: "Ens pixen a sobre i diuen que plou". Vergonyós.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.