dimarts, 10 de gener de 2012

Vides desafinades

La primera impressió que m’ha fet la darrera novel·la de Xavier Aliaga és que els homes som d’allò més inútils i, encara més, fins i tot perillosos per a la perdurabilitat de l’espècie. És exagerat, és clar, però cal dir que s’han fet estudis que palesen que el gènere masculí té serioses mancances i problemes greus d’adaptabilitat. En recorde un, d’estudi, que vam publicar al setmanari El Temps (núm. 1009) –quan hi treballava– que em va colpir especialment. El reportatge era una traducció de la revista Der Spiegel al català i glossava les investigacions d’uns científics nord-americans que miraven de constatar aquesta suposada decadència de l’home. I hi aportaven dades contundents que corroboraven les seues tesis: “en els darrers 300 anys, el cromosoma Y ha minvat fins a dos terços de la seua grandària originària –i la tendència sembla que no té aturador–, i els índexs d’infertilitat, en el cas concret de l’home, han pujat de manera alarmant. Són més violents; a l’escola, fracassen més sovint; cometen més delictes, i, pel que fa a la longevitat, estan sis anys per sota de les dones”.

Protagonistes indecisos i pusil·lànimes
Aquesta llarga introducció ve a tomb a propòsit de Vides desafinades, la darrera novel·la de Xavier Aliaga, perquè els personatges masculins que hi apareixen són pusil·lànimes, violents, indecisos, inadaptats, incapaços de prendre decisions pel seu compte, de madurar d’acord amb la seua edat. Jordi i Gerard, per exemple, responen a aquest prototipus d’home indecís i immadur. I Antoni correspon a un altre model, el de l’home aparentment progre que s’encén i respon com una mala bèstia davant una adversitat (no diré quina, per no xafar-li la guitarra al potencial lector de la novel·la). I després hi ha el Francesc que, tot i aparèixer com el més afable i vulnerable dels protagonistes mascles de la història, serà, paradoxalment, el que en millor posició quedarà a la fi de la cursa; corroborant així que quan els patrons comportamentals són femenins les possibilitats d’èxit són més grans.
Els homes, però, no són els únics protagonistes de la novel·la. En realitat, són coprotagonistes, juntament amb les seues respectives dones, que queden aparellats –si més no, en un principi– de la manera següent: Vicky/Jordi, Alícia/Gerard i Marta/Antoni (després, la troca s’embolica i les “aliances” es distribueixen d’una altra manera). En la novel·la d’Aliaga, doncs, els homes no ixen gens ben parats. I el final de la història (que no contaré) ve a ser la traca final d’aquesta ineptitud masculina. No obstant això, caldria matisar una mica. Perquè les dones, tot i tenir, si més no aparentment, les coses més clares, tampoc no estan exemptes de dubtes existencials, sobretot sentimentals, i les seues ànimes són preses també de capgiraments sobtats i decisions inaudites. Ben mirat, la novel·la d’Aliaga reflecteix molt bé la inseguretat dels joves contemporanis (joves que arriben a tindre més de trenta anys!). Una inseguretat que els impedeix d’assumir responsabilitats i de prendre les decisions que pertoca d’acord amb l’edat.

Focalització i llengua
Un altre aspecte que cal destacar de la novel·la és l’enfocament lingüístic que ha adoptat l’autor. La història ens és contada en tercera persona però amb una focalització múltiple. No sempre se’ns conta la història, doncs, des del mateix punt de vista, sinó des de la perspectiva dels diversos personatges que la protagonitzen. I, per això, el discurs apareix ara enfocat des d’una veu femenina, adés des d’una de masculina. I el que encara és més difícil, des d’un personatge de Barcelona o des d’un de València, amb l’adaptació al dialecte respectiu. Aquesta és una altra de les virtuts de la novel·la, perquè el narrador palesa un coneixement exhaustiu de la llengua pròpia (no debades, Xavier Aliaga, per bé que treballa com a periodista, es va formar com a filòleg).
A banda d’aquesta qüestió merament dialectal, cal dir també que la llengua emprada per Aliaga aconsegueix un equilibri molt meritori entre un estàndard literari molt ben paït, ple de recursos i ric en lèxic, i l’ús d’un argot diguem-ne juvenil i marcadament urbà. Ací Aliaga mostra les seues habilitats a l’hora de reproduir un llenguatge real, el del carrer, amb poques concessions, però, a l’exageració i l’artificiositat inversemblants, sense caure, per tant, en la hipèrbole ultradialectal de J. D. Salinger a El vigilant en el camp de sègol, posem per cas. Ans al contrari, la veu del nostre novel·lista es desplega amb una naturalitat admirable, pròpia d’un autor que coneix de primera mà, per edat i per professió, com parla la gent de la seua generació, i de la immediatament posterior a la seua.

Uns joves en crisi dins la crisi
Puc esplaiar-me una mica més, dient per exemple que Aliaga reflecteix els neguits i les inseguretats pròpies d’una generació (i de les que vindran) que ho ha tingut tot des de ben menuts –o això, si més no, és el que sempre ens han dit–, i que ara veu trontollar el seu paradís amb una crisi que amenaça amb enfonsar-nos en la misèria. Aquesta conjuntura econòmica explica moltes coses, com ara aquest capteniment errant i un cert nihilisme intrínsec en consonància amb el context actual. Un context de recessió i retalls amenaçadors que escapcen de soca-rel qualsevol indici d’esperança, i que aboca alguns a buscar una eixida en els paradisos artificials, com ara el de la droga, o l’alcohol. O que ens imposa una visió hedonista de la realitat en què el sexe es concep, de vegades, com una pràctica desproveïda per complet del component sentimental. Una concepció de les relacions, val a dir, respectable que, tanmateix, pot abocar alguns cap al buit i la desgana. Un context en crisi, hostil, una selva en què la competitivitat ho és tot i en què hi ha poques vàlvules d’escapament: la literatura, la música, el cinema, els viatges, la festa, l’alcohol... La música, no podem oblidar-ho, és fonamental en aquesta novel·la. Per això el títol, Vides desafinades, i tot el reguitzell de bandes independents que hi fan cap. Un món extraordinari aquest, el de la música que, per molt increïble que parega, ens ha salvat de la crema a més d’un, perquè ha constituït una manera de desfogar-nos, d’expressar-nos, de protestar contra un món que, més d’una vegada, entren ganes d’engegar a la merda. I ja no continue...

La novel·la de Xavier Aliaga té moltes virtuts. Totes les que he comentat i algunes més que el lector pot descobrir de la millor manera, que és llegint-la. Ànim, doncs! Paga la pena.

5 comentaris:

  1. ¿Segur que focalització en tercera persona? Trobe que no, que és en primera persona.

    ResponSuprimeix
  2. Una bona disgressió. La veritat és que m'ha sorprés la diversitat de registres de llenguatge i el coneixement del terreny per part d'Aliaga. Estava acostumat a l'estil pulcre, correcte i matisat dels seus escrits periodístics.

    ResponSuprimeix
  3. Sí, té raó, de vegades també és en 1a. Disculpeu el lapsus.

    ResponSuprimeix
  4. La porte aquesta setmana entre mans. Amb dos terços llegits, coincidisc amb tu que em sembla una novel·la recomanable. I també bona part de la banda sonora.

    Salut.

    ResponSuprimeix
  5. ¡que llibre més bó´!

    ResponSuprimeix

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.