adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Sico Fons

dissabte, 28 de gener del 2012

Sico Fons

Ahir va tindre lloc a Tavernes de la Valldigna la presentació d’Humors agres, el recull de contes amb què Sico Fons va ser guardonat amb la darrera edició del premi Soler i Estruch de narrativa curta. Només n’he llegit uns quants, de contes, però, de moment, em fa molt bona impressió. Vull destacar també que la persona que hi ha al darrere d’aquest treball em sembla molt honesta i planera, senzilla i generosa. Tenia curiositat per conèixer Sico Fons. Un escriptor prolífic no gaire conegut, però persistent en la seua feina. Un d’aquells escriptors que van a la seua, sense necessitat de fer-li la cort a ningú. Sense necessitat de pidolar. Un escriptor que treballa, és a dir, que simplement escriu i que, després, si té sort, publica els seus papers. Un escriptor que es guanya la vida d'una altra manera, és a dir, que no se la guanya amb les lletres (com la majoria). Sico Fons ha fet de tot. Ha estat muntador de mobles, collidor de taronja, apicultor, etc. M’ha agradat conèixer Sico Fons. Ara llegirem el seu recull. Si voleu fer-ne un tast, ací hi ha un conte seu: http://www.bullent.net/1Primera/Primera.html?page=http://www.bullent.net/3Coleccions/llficha.php?llisbn=8499040853, i dalt teniu una petita entrevista. La presentació va córrer a càrrec de Rosa Magraner, professora de l'IES Jaume II de Tavernes. També hi va assistir l'editora del Bullent, Núria Sendra, i l'alcalde de la localitat, Jordi Juan. La vetlada va ser amenitzada amb el quartet de saxofons So de Sax.

1 comentari:

Anònim15 de febrer del 2012, a les 10:07
Jo també me l'he llegit i trobe que hauria de madurar una miqueta més. Els seus contes són plens de tòpics i n'hi ha de ben previsibles. D'altra banda sospite que el text final no es va revisar ni corregir perquè d'errades, en va ple, sobretot pel que fa a l'enutjosa qüestió dels pronoms febles. Paciència, el temps ho dirà. Un abraçada Juli, estigues bonet. Jes
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.