Estellés, encara

Hui, xerrada a l’IES Joan Fuster de Bellreguard sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés, invitat pels professors Francesc Piera i Empar Moragues. Els alumnes de 2n de batxillerat s’han llegit l’antologia que vaig confeccionar per a Bromera. Sempre és grat explicar Estellés. Un poeta excessiu, d’acord; prolífic, també; grafòman com ben pocs, sí. Un gran poeta, però, que cal contextualitzar, necessàriament, perquè sorgeix en una època d’ostracisme total –la del franquisme– i després de segles de decadència i de folclorisme estèril per a la nostra literatura -a banda unes poques excepcions il·lustres, que n’hi va haver, cal dir-ho clar i ras. Si algun mèrit té Estellés és el d’haver esborrat com si res, d’una tacada, la travessia pel desert que ens precedí literàriament als valencians durant segles, i de situar-nos a l’alçada de les altres literatures. Fuster ho veié clar, això. Estellés és el poeta més important des d’Ausiàs March, assevera l’intel·lectual de Sueca a Recomane tenebres, el primer volum de l’Obra Completa. Estellés és incommensurable. Un poeta popular i alhora culte, que beu de la tradició oral valenciana i alhora de la literatura culta i universal: catalana, espanyola, grecollatina. No era fàcil bastir una obra com la que va escriure Estellés en la seua època. Va escriure molt, sí; en excés, també; però calia dir tantes coses. Va ser el silenci imposat, la repressió i la censura la que van impel·lir Estellés a escriure tant (“car són tantes les coses que he de dir”), a assumir la veu del seu poble i a deixar-ho tot per escrit, perquè en quedara constància. Li devem moltes coses, a Estellés. El valor testimonial, de crònica d’una època, en primera instància. Però també la normalitat d’una literatura, la dignificació de tot un poble i d’una llengua. Espere haver-los transmés això, als alumnes de l’IES Joan Fuster de Bellreguard. Francesc i Empar, moltes gràcies per la invitació!