divendres, 2 de gener del 2009

Per què ventura i adesiara?

He decidit encetar un nou blog. Any nou, vida nova, se sol dir. Cada època té les seues coses. I crec que paga la pena d'encetar un nou quadern de notes..., per moltes raons, entre les quals hi ha un canvi professional i vital: des del passat 27 d'octubre que visc a mig camí entre Mallorca i el País Valencià. Entre setmana a l'illa gran, fent de professor de Secundària de "Llengua i literatura catalanes"... És paradoxal que siguem precisament tants valencians els qui fem classes de l'assignatura esmentada, perquè és precisament a València on més ha arrelat el secessionisme i l'anticatalanisme més viscerals. A mi aquest tema em cansa profundament i, sobretot, m'entristeix. És com si València i rodalia hagueren quedat postrades per sempre en qüestions de la llengua pròpia, com si un tel d'intolerència i d'animadversió animals ens hagueren enterbolit per sempre la raó. N'hi ha qui s'ha begut l'enteniment i no poden admetre que la realitat valenciana té unes arrels històriques i filològiques... Però no volia entretenir-me amb aquest fenomen tan trist... Només volia explicar que he triat aquestes dues paraules del blog, ventura i adesiara (explicades al primer post d'aquest blog), perquè són ben presents entre els nostres germans illencs. A ses Illes conserven paraules ben boniques, ben sovint es tracta d'arcaismes que comparteixen també amb nosaltres, els valencians: escurar, granera, poal, esclatasangs...; d'altres són "de collita pròpia". Un dels avantatges que té considerar que els valencians formem part d'un tot lingüístic més ampli, que supera les fronteres administratives o autonòmiques, és que et permet de compartir i de gaudir de totes les sonoritats de la nostra llengua; i no només això, sinó sobretot, de compartir el teu temps, la teua conversa, amb una gent que pateix les mateixes mancances que nosaltres i que, malgrat tot, persevera per protegir i per trasmetre la seua llengua, per mantenir una manera de veure el món ben particular, ni superior ni inferior a qualsevol altra, sinó, simplement, diferent. En aquests temps que corren la diferència és una riquesa que cal protegir. Perquè en la diferència hi ha, crec jo, la gràcia -l'essència- de l'ésser humà. Compartir, dialogar, intercanviar... són verbs generosos que la intolerància entrebanca de manera barroera i trista. Ses Illes són un paradís (no només lingüístic) que els valencians que hi treballem tenim el privilegi de gaudir plenament, perquè entenem -i parlem- la llengua del país, que és també el nostre país. Jo els estic molt agraït, als illencs; per la seua amabilitat i bona acollida, és el mínim que puc fer: moltes gracis.

2 comentaris:

  1. Hola Juli: És molt curiós però fa dues setmanes vaig estar per primera vegada a Mallorca. He de donar-te la raó en moltes coses del que dius. Mallorca és un paradís. Entre tots els moments meravellosos que vaig viure, ara vull destacar el dinar en casa de Maria a Campos, on tots els ingredients eren casolans: embotit de la matança del porc, amanida amb les tomaques i l'escarola de l'horteta de sa casa, canelons de bledes i pavo criat al seu corral, torrada de sobrasada amb figues seques amerades amb licor fet per ells... Després, ensaimada farcida de crema cremada, boníssima, acompanyada d'una bona conversa sobre tradicions i cultura popular. Va ser en això quan van apareixer les paraules que tu nomenes: "enescurar, granera, poal, esclatasangs". Les quatre, les mateixes i em va fer molta gràcia vore que són les mateixes que tenim al meu poble, a Ibi (la Foia de Castalla). És curiós!

    ResponElimina
  2. Sí, Mari: tens tota la raó. Mallorca és un paradís, i els valencians el tenim al costat (devora, com diuen els mallorquins). Tant de bo que ens el puguem disfrutar molt tots.

    Gràcies pel teu comentari. El teu blog està molt bé.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.