L'abisme de la mar en calma

Demà comence una nova etapa. Serà 1 de setembre i he d'anar a un institut d'Altea, segons vaig poder triar en l'acte d'adjudicacions, el passat mes de juliol, després d'haver aprovat les opos. Hi aniré en qualitat de "funcionari en pràctiques". Una nova etapa, doncs. Si no passa cap terrabastall, la definitiva; un horitzó de dues dècades -o més, si és que no ajornen l'edat de jubilació...- m'espera: un abisme que em causa vertigen, una mica de neguit, si tinc en compte els bacs que he pegat al llarg de més de dues dècades de feina: fins ara, tot havia estat provisional, des del punt de vista professional. Ara fa tot just vint anys vaig acabar el meu primer contracte oficial: 15 dies en una oficina de Correus, a Benicalap (València), despatxant amb un home molt amable (del qual he oblidat el nom: ho sent) que, llavors, estava a punt de jubilar-se, mentre jo estrenava això que en diuen ara "vida laboral". Abans, havia fet treballs esporàdics, sobretot a l'estiu, quan a penes era un adolescent, a Pedralba: feia de jornaler quan feia falta, al camp, en l'època de la garrofa i de la verema... Quins records... Vaig conèixer i aprendre molt durant aquells anys al camp: Pepe, el Mañán, i, sobretot, Lisardo, van ser per a mi autèntics mestres, i els recorde i recordaré amb estima tota ma vida.
Va ser, però, a partir de l'any 1989 quan vaig estrenar de manera diguem-ne oficial el meu periple com a treballador. A l'octubre d'aqueix mateix any, vaig fer un curset d'ACR (Auxiliar de Classificació i Repartiment), ço és, per fer de carter, o de classificador de cartes. Fins l'any 1999 vaig estar vinculat a Correus. Hi vaig conèixer també molta gent, alguna de meravellosa (i també d'abominable, tot cal dir-ho). Com ara el Lluís, de Benigànim, que vaig conèixer a l'estafeta de Benimaclet. Una persona culta, sensible, educada, amant de la cultura i de la música... Ahir, precisament, me'l vaig retrobar per casualitat a València. 10 anys pels carrers repartint cartes, o classificant-les. A València, majorment, però també a Manises i a Riba-roja... La immensa majoria de la gent que vaig conèixer a Correus m'ha deixat molts bons records. Algun dia hauré de contar alguna anècdota d'aquella època... L'estiu de 1999, però, vaig patir una lesió jugant al futbol (fractura de peroné i malèol esquerre) i ja mai més vaig tornar a Correus. No perquè ja no poguera caminar (de fet, faig esport amb total normalitat), sinó perquè per aquella mateixa època jo havia acabat la carrera de Filologia i havia enviat alguns currículums. Va ser llavors que em van cridar de la revista El Temps per a una entrevista. Hi vaig anar dues vegades amb la cama enguixada. A partir de llavors vaig encetar una nova etapa com a periodista (sui generis) i coordinador dels congressos dels Octubre. 4 anys, 4 mesos i uns quants dies va durar la meua estada a ca Eliseu, amb un balanç agredolç, que ara no ve a tomb comentar. Me'n vaig anar. Després, cinc anys com a autònom durant els quals he fet de tot: periodista de premsa escrita i radiofònic (corresponsal al PV per a COMRàdio), professor associat a la UA i a l'UJI, editor a la UV, corrector lingüístic, i algunes altres tasques relacionades amb les lletres. Una etapa inestable i mal pagada que em va permetre, però, de donar regna solta a l'escriptura creativa: tres llibres de poemes i una novel·la, no em puc queixar. Massa inestabilitat, massa patiment, massa pressions, massa maldecaps, però. L'any passat vaig decidir vincular-me definitivament a l'ensenyament secundari. Em vaig apuntar a una borsa de treball a les Illes, on vaig fer de profe surant 8 mesos, a Mallorca. Un curs que recordaré amb un somriure perquè hi vaig conèixer gent amabilíssima, però que va ser molt dur, perquè em trobava separat de la família... Ara, doncs, encete la que, amb tota probabilitat, serà la meua feina definitiva fins que em jubile, si és que hi arribe, que espere que sí. Fins ara, 20 anys que m'han permés viure moltes coses i conèixer molta gent; i que espere que m'hagen fet madurar i ésser millor persona del que sóc ara mateix. A partir de demà, una incògnita, una il·lusió, una esperança, una tranquil·litat.