Teulada

Divendres passat vaig estar a Teulada, a la nit. M’havien convidat els de l’Associació Cultural Amics de Teulada a una vetlada poètica que organitzen des de fa uns quants anys. L’associació fa enguany 25 anys i es dedica a diverses activitats culturals que tenen a veure amb la preservació, la recuperació i el foment de la cultura del poble. Unes activitats molt meritòries en els temps que corren.
Teulada és un poble valencià de la Marina Alta que històricament s’ha dedicat a la vinya: a la producció de vi, de mistela i també de raïm de taula. Ara com ara -segons em van contar els de l’associació-, queden poques famílies que s’hi dediquen, perquè l’activitat principal del municipi –com tants pobles valencians costaners– està bolcada al turisme i a la construcció. Teulada deu ser uns dels pobles que més han notat una transformació radical del seu entorn i del seu paisanatge. Ara com ara el 60% de la població és estrangera, i del 40% restant, la meitat procedeixen d’altres regions de l’Estat. El paisatge de Teulada em recorda al que hi havia a Pedralba fins a finals dels anys vuitanta. Un paisatge de secà, presidit, precisament, per la vinya; però també per les bresquilleres, les figueres, els ametlers... Un paisatge -el de Pedralba- que forma part ja del record, perquè després ho van convertir tot en camps de tarongers que, ara, ja no donen... És curiós, hi ha un llogaret homònim molt prop de Pedralba, Teulada. Així és conegut almenys a Vilamarxant, tot i que els de Pedralba l’anomenen Tablá. Deu ser una casualitat, és clar, però Teulada em torna la imatge, quasi idíl•lica, dels anys viscuts en aquell poble dels Serrans.
Vaig passar una vetlada molt agradable a Teulada. Vàrem sopar de pa-i-porta; amb cervesa, picaeta de papes i cacaues, olives... a la Font de l’Horta, un lloc de privilegi pròxim al poble. La nit era fresca i la poesia va ser, per una vegada, la protagonista. Vaig llegir alguns poemes d’Aimia i de L’instant fugaç, i alguns altres d’un poemari que estic escrivint ara i que és –o pretén ser– un retorn a la meua infantesa i joventut, marcades pels anys viscuts a Pedralba. No vaig poder llegir, però, un poema que m’haguera agradat recitar, i que no vaig imprimir perquè pensava que era una mica massa llarg. En reproduïsc ara un fragment:


Raïm

Raïm. Victòria de la llum
sota un cel invicte!

Era el temps freturós de la verema al vespre:
frondositat de pàmpols a ras de la rosada
oferts en abundor, collita inaugural.
El tall de la tisora amenaçava els dits,
tremolava la carn sota el fil esmolat
–el doncet traïdor en l’edat vulnerable.
Penjolls dins dels cabassos regalimant el brou
jove del vi en el cim de la seua esplendor.

Varietats primerenques de raïm tardorenc:
garnatxa, macabeu, xarel•lo, parellada...
Són les ombres d’un temps que adesiara torna
amb el suau bellugueig d’un record convocat,
i il•lumina l’estança en què ara escric,
tot sol, a les palpentes, quasi com l’ermità.
Intuïsc el miratge dels cabells d’un avior,
la línia o silueta, serpentejant i immòbil;
quasi puc olorar la terra a sota dels meus peus,
entre els còdols roents que un sol impenitent
escalfava sens treva, sòbriament i beatífica.

I el teu cos jove encara, opulent, exultant
davall jo, tremolós, sota el meu cos d’inèdit:
rituals seductors, jocs antics iniciàtics...