Altea

"Les ones d’aquesta mar seran els nostres llençols,
i la seua remor una delicada cançó de bressol."

Joan M. Monjo: 77 Mirades a un mateix paisatge

Des de l’1 de setembre que vaig a Altea, a fer feina de professor en un institut, l’IES Altaia. Hi vaig cada matí des de la Safor. M’agrada anar-hi per la carretera nacional. Ho faig per rebel•lia (fa ràbia això del peatge: un robatori!) i, també, perquè em permet de passar per alguns pobles de la Marina Alta que m’agraden: Gata, Teulada, Benissa, Calp... Travesse, a poc a poc, tota la comarca; hi serpentege amb el cotxe amb l’automòbil. Puc observar el paisatge, delectar-me amb el mosaic verd i groc dels bancals. Els camps plens de vinya, símbol per excel•lència de la Vida enmig del secà. Que bonic que és el País Valencià. A pesar dels que manen, a pesar dels trànsfugues (els d’ara i els d’abans), a pesar de la corrupció i de la massificació turística, de l’especulació del territori i de les barbaritats que es cometen en nom de consignes espúries: aquesta “cultura” depredadora, de l’acumulació indiscriminada de “béns materials” que vol anorrear el món. És bonic el País Valencià. N’estic enamorat, malgrat Tot, a prova de Tot, en nom o desnom de Tot.
Els últims revolts des de Calp són els més dolorosos: fa mal vore el territori literalment envaït de blanc... Passe el Mascarat, però, i, de sobte, se’m mostra incòlume, indòmita, polida, infinitament blanca, la línia lleugera i suau de la badia, la costa marinera, i al fons, Altea.
De lluny, Altea és com un miratge. Un amic del poble, que hi va nàixer i n’és habitant, em diu que sí, que Altea és bonica, a pesar de Tot, però que s’hi han fet moltes bestieses. Té raó. I, malgrat això, jo la veig tan bonica com sempre; com si els anys, les decepcions i la Vida no l’hagueren afectada.
Altea té una mirada calma, un caminar sigil•lós, un gest silenciós que enamora; una mirada encisadora, uns ulls que brillen amb una llum que embriaga, que paralitza i ofega l’ànima, que t’obliga a rendir-te, sense pal•liatius ni remissió possibles, a l’evidència de l’amor en estat natural: a la bellesa.