La soledat dels professors

A poc a poc, la societat de consum, el capitalisme salvatge, l’hedonisme a ultrança i el plaer immediat que ens venen als mitjans de comunicació i a Internet, va ofegant-nos amb falses promeses i paradisos artificials. Me n’adone i ho lamente. Els qui ens dediquem a l’ensenyament ho constatem cada dia. Els “valors” dels xiquets i xiquetes són purament materials, majoritàriament, i els prejudicis –i les animadversions irracionals– sobre qualsevol tema i qüestió s’estenen com una taca d’oli. Hi ha alumnes excepcionals, però la majoria reprodueixen els estereotips que la societat els transmet: felicitat materialista, pura i dura, sense concessions. Però, quins són els ideals dels polítics que ara com ara estan al capdavant de la Generalitat? Grans fastos, festes folclòriques, Fórmula 1, religió carpetovetònica, boato beato, parcs temàtics, turisme massiu, factures falses –o sense factures... Si els governants ens inculquen diàriament aquest modus vivendi, què podem esperar dels nostres infants i joves? L’educació és cosa de tots: dels professors, però també dels pares i dels governants.
La joventut d’avui dia aspira i està seduïda per aquest model hedonista que, paradoxalment, no contribueix a fer feliç ningú, a pesar que n’hi ha que s’ho creu, infeliçment. El culte exagerat al cos –els xics, per abastar una musculatura exacerbada; les xiques, per semblar-se a una barbie estilitzada, com més anorèxica, millor; el món de les discoteques, la moda, la “música” màquina, “el botellot”, el sexe a l’engròs, les drogues, la diversió, no pensar... Aspiracions o ideals que esclavitzen, subtilment i sibil•lina, sota una pàtina enganyosa, aparent, de felicitat i llibertat absolutes. On queden els altres valors? La cultura, en general, queda relegada a les aules, i encara com, perquè els alumnes amb prou feines ens deixen fer classes, i la nostra autoritat –que no autoritarisme– és posada contínuament en qüestió. Rebem els atacs d’alguns alumnes superbs que ens veuen com l’antagonista de les seues aspiracions immediates, i no com algú del qual podrien –i poden– aprendre, per tal d’encarar amb més garanties el seu futur. Aquest és el panorama a les aules. Per sort, sempre hi ha algun alumne que ens veu com algú al qual convé fer cas, per la seua experiència. (I que conste que els professors també aprenem dels alumnes: jo ho faig cada dia.) Només per un alumne receptiu paga la pena fer classe. I sempre ens queda l’esperança que n’hi haja que no s’atreveixen a opinar, per immaduresa o per timidesa, per vergonya o per por. És aquesta mena d’alumnes els que encara podem “salvar”. Sobre els altres, únicament hi podem projectar la nostra prèdica, amb l’esperança que algun dia puguen trobar la porta d’eixida del desert en què es troben, sense saber-ho. Cal persistir-hi, però.

PS La imatge correspon a la pel•lícula francesa La classe (Entre les murs). És del tot recomanable, per la seua actualitat i per la fidelitat amb què reprodueix el que passa a les aules, i a la societat en què vivim.