Neteja ètnica

L’èxit dels imperis és paral•lel al ròssec de barbaritats i despropòsits comesos, ben sovint, en nom de grans ideals. Així ha passat amb els imperis britànic, espanyol, portugués, francés, alemany..., pel que fa a l’àmbit europeu, i també amb d’altres imperis o civilitzacions situats en èpoques o llocs més o menys remots: a Egipte, a la Xina, a Roma... La “civilització” que aportaven els conquistadors als pobles vençuts –tot i que caldria matisar moltíssim aquesta aportació– i la ignomínia hi han anat aparellades, irremeiablement, al llarg de la història de les ocupacions. No en conec cap excepció. A tot estirar, les atrocitats comeses han estat, en alguns casos, més suaus o, si més no, no tan cridaneres. No es tracta, però, de rendir comptes a ningú, ni tan sols a cap d’aquests imperis, ni que siga en un sentit abstracte –això fóra un anacronisme aberrant–, sinó de fer justícia moral i de rescabalar la dignitat dels individus, dels pobles i de les ètnies oprimits, quan no anorreats o directament exterminats de la faç de la Terra. Al capdavall, tot es redueix a fets històrics constatables. La recuperació de la memòria històrica és, en aquest sentit, un exercici no només saludable, sinó exigible a les nacions que, en algun moment o altre, han estat protagonistes actius d’alguna mena d’opressió.
A Espanya, però, aquest exercici es veu enterbolit actualment per àmplies capes de la societat que ofereixen moltes resistències i entrebancs injustificats, difícilment admissibles per a un estat que es considera a si mateix progressista, modern, europeu, avançat, civilitzat. Mireu, si no, les traves que un sector ultraconservador de la societat espanyola està mostrant darrerament a propòsit de les fosses comunes de la Guerra Civil espanyola. La Llei de la Memòria Històrica és una bona eina per a eradicar una mancança quasi endèmica en sòl europeu, però del tot insuficient si tenim en compte el seu abast, ja que no va més enllà del segle XX, de manera que queden exclosos de l’esmentada llei esdeveniments històrics de gran transcendència, com ara les expulsions dels jueus (1492) i dels moriscos (1609). Precisament enguany es compleix el quatre-centé aniversari d’aquest darrer fet històric que no ens podem estar de qualificar clarament de neteja ètnica, perquè l’esmentada expulsió obeí a una premeditada i conscienciosa decisió d’extirpar, definitivament, la petjada sarraïna de les terres hispàniques.
I, ja que hi som, una bona notícia és l’aparició recent del llibre Vida i final dels moriscos valencians, de Joan Francesc Mira, amb el qual es fa justícia i es dignifica tot un col•lectiu, el dels moriscos, que va haver de marxar de la seua terra a la força, després que la Corona espanyola en decretara l’expulsió definitiva; un esdeveniment històric d’una gran magnitud que va provocar la crisi demogràfica i econòmica més gran en la història del País Valencià (els moriscos representaven encara, en el moment de la diàspora, un terç de la població valenciana). Una decisió que responia a una voluntat desfermada d’autèntica neteja ètnica perquè mirava d’anihilar definitivament la presència, incòmoda i díscola, d’una gent que no combregava amb el projecte unificador d’una Espanya volgudament homogènia i uniformada en què la diferència era –i ho és encara!– perseguida sistemàticament i convulsiva.