La memòria necessària: Federico García Lorca i Miguel Hernández

Per què li fa por, a la dreta, la memòria històrica? Per què es nega, una vegada i altra, a que es desenterren els morts de la Guerra Civil i de la repressió franquista, repartits a milers per tota la geografia espanyola? Espanya és dels pocs estats europeus que no han fet examen de consciència a propòsit del seu passat totalitari, com sí que ho han fet, en canvi, Alemanya, Itàlia, França... Ahir, en una columna del diari ABC –ens n’hi arriben cada dia uns quants exemplars, a l’institut, què hi farem–, un senyor demanava –molt poèticament, això sí– que no s’exhumara i identificara la possible identitat del poeta Federico García Lorca, afusellat pels franquistes. El columnista argüia raons volàtils de dubtós poder de convicció, pròximes a l’esoterisme i a la mística, com si el fet de revelar el rostre del poeta de Granada fóra una usurpació de la seua vàlua estètica, com si ultratjàrem l’aura intocable i mítica que envolta el poeta andalús més universal de tots els temps. No hi estic en absolut d’acord, amb aquest immobilisme petri, amb aquesta desraó que consisteix a passar pàgina quan la història no ens agrada o, simplement –diguem-ho sense embuts– perquè projecta una ombra tèrbola sobre les nostres consciències. Avui, he llegit també –aquesta vegada a El País– que la Comissió Cívica per a la Recuperació de la Memòria Històrica d’Alacant ha presentat dues iniciatives: la primera és una petició formal a fi que el Ministeri de Justícia “repare i reconega la condemna injusta” que el franquisme va imposar al poeta Miguel Hernández; la segona, un recurs de revisió de sentència ferma davant del Tribunal Suprem perquè “l’anul•le”. El franquisme va permetre que el poeta d’Oriola morira en una presó d’Alacant, afectat de tuberculosi, i amb la llosa d’una condemna de 30 anys de presó, que no va poder complir, és clar.
La dreta està en contra d’aquestes iniciatives de rescabalament públic per “raons” pragmàtiques i místiques poc convincents. I no s’entén. O és que se’n senten responsables? Òbviament, no ho són en absolut, en tant que no van ser la mà directa que executava i dictava les sentències, ni que alguns d’ells en siguen els hereus o els fills dels botxins que van portar Lorca i Hernández a una mort prematura, per la seua condició de rojos, poetas o maricones. Si no en són responsables, què els fa por, doncs? És que els molesta que dos dels millors poetes de la primera meitat del segle passat tingueren una ideologia contrària a la seua? La necessitat de recuperar i dignificar la memòria de la gent injustament condemnada i assassinada en aquella època –foren d’esquerres o de dretes– em pareix el millor tribut públic que els podem rendir. Mostrar-s’hi en contra, un acte de covardia o de vilesa absolutament inadmissible, o, per dir-ho més suaument, de mísera irresponsabilitat.