adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Circ Gran Fele

dissabte, 26 de desembre del 2009

Circ Gran Fele

Ahir vam anar al circ, però a un circ no convencional, amb animals que miren com maltracten els animals, sinó a un circ de veritat. Feia temps que no m’emocionava tant. I als nostres fills els va encantar. Dues hores d’espectacle, amb un intermedi (recordeu que abans, en algunes sales de cinema, hi feien un petit descans?). Dues hores que van passar volant i que ens van deixar ben contents i satisfets. Estem tan acostumats a les imatges per ordinador –espectaculars, sorprenents, increïbles– que ens emociona el fet que la realitat de carn i ossos puga ser tan sorprenent o més que les imatges artificials. Però és així: la realitat supera la ficció. El Circ Gran Fele, creat el 1993 a València per Rafael Pla, aposta per un espectacle sense animals –els que hi apareixen són en forma de ninot, titella o disfressa– sostingut a partir d’un argument teatral. La companyia està integrada per vora una vintena d’artistes –entre malabaristes, equilibristes, funambulistes, atletes, pallassos, músics– que donen cos -tots fan d’actors- a l’obra que representen. Es tracta d’un espectacle d’una plasticitat sense parangó, tan pròxim –nosaltres hi érem en primera fila- que deixa el públic astorat, bocabadat, feliç.
El Circ Gran Fele va ser guardonat l’any passat amb el Premi Nacional de Circ del Ministeri de Cultura per la seua trajectòria i per la tasca de recuperació i restauració del circ. La companyia té els seus orígens en una altra fundada pel ventríloc Gran Fele, el 1956. En morir, els fills, els coneguts Germans Pla, pallassos, enfocaren la companyia cap al teatre infantil i l’animació de carrer, fins que el 1993 un d’ells, Rafael Pla, decidí de fundar el Circ Gran Fele. No deixeu d’anar-hi!!!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.