adesiara (notes vitals, culturals i literàries): L'home de Melbourne, encara

dimecres, 9 de desembre del 2009

L'home de Melbourne, encara

Dissabte passat vaig tindre un encontre amb els lectors de L’home de Melbourne. Em convocava el Club de Lectura del meu poble, a petició i iniciativa de la regidora de cultura de la Font, María Consuelo Peiró. Tota una experiència, aquesta de trobar-se amb els lectors. Confesse que es tracta d’un "compromís" i que, a pesar de la vergonya i dels nervis que passes, és de les millors experiències literàries que mai he experimentat. I ho és perquè tens al davant el destinatari de la teua obra. Poques vegades l’autor té l’oportunitat de trobar-se cara a cara amb els seus lectors reals, i viceversa. D’aquesta trobada, se’n desprenen un fum de sensacions somàtiques i de coneixences intel•lectuals. El lector et descobreix vessants de l’obra que, tal vegada, desconeixes o que vagament sospites o intueixes. És el que em va succeir l’altre dia, a la biblioteca de la Font (que, per cert, es troba provisionalment instal•lada en un baix de la finca on visc, al carrer Francesc Ferrer Pastor). La gent reunida l’altre dia a propòsit de L’home de Melbourne en va fer interpretacions molt intel•ligents i encertades, amb la qual cosa han enriquit amb escreix la meua obra i, al seu torn, la meua persona. N’hi ha qui, fins i tot, es va atrevir a “criticar-la” o a subratllar-ne algun aspecte no tan reeixit; molt educadament, això sí, insistint una vegada i altra també en les seues virtuts. I va fer bé: estava en el seu dret, que caram! Em va agradar molt aquesta experiència. Agraïsc moltíssim la iniciativa de la regidora de Cultura de la Font i, com no, els estic també infinitament agraïts als qui van voler assistir a la trobada, i que van tindre, a més a més, la gentilesa de llegir-se prèviament la novel·la. Fa goig tindre uns veïns tan amables i generosos. Tot un luxe per a un "foraster" com jo, un nouvingut al poble. No hi ha goig més gran per a un autor que veure's reconegut a casa.
L'home de Melbourne, d'altra banda, és una obra que ja fa temps que es va emancipar de mi: com més va més se n’allunya. De mica en mica, no deixa d’indagar camins estètics i interpretatius que mai no hauria imaginat. No és poca cosa, després de més de tres anys des que es va publicar per primera vegada, sobretot tenint en compte que va ser la meua opera prima, el meu primer llibre, la meua única novel·la.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.