diumenge, 24 de gener del 2010

El mar de Carles Duarte

L'any passat vaig llegir per primera vegada la poesia de Carles Duarte, un autor que ja coneixia, però com a lingüista i especialista en llenguatges d'especialitat (tinc un Manual de Llenguatge Administratiu -seu i d'altres col·laboradors- que em va ser molt útil quan feia de professor associat a la UA). Vaig descobrir la seua poesia el curs passat, gràcies a una campanya de foment de la lectura impulsada per la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears. Vaig recollir-ne un opuscle a l'Estació Intermodal de Palma. Hi acudia cada matí a agafar l'autobús que em duia a fer classes de català a Pollença...
Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seua poesia, en què es fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani, té com a temes centrals la tendresa, el somni i l’oblit. La seua obra ha estat traduïda a diverses llengües i ha merescut els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell i Crítica “Serra d’Or”.
Entre els seus llibres de poesia destaquen Tríptic hebreu, El silenci, El centre del temps, Els immortals i Maríntim (Editorial Meteora), el llibre al qual pertany el poema que podeu llegir al marge dreta d'aquest post.
Maríntim és pròxim a l’estètica de l'alacantí Gabriel Miró, quant a l’apreciació del paisatge, ja que aquest esdevé transcendent, símbol durador i peremptori alhora de la vida i de la mort, de la seua poesia. El mar i la muntanya en són els veritables protagonistes, l’escenari sobre el qual el poeta -l'home- projecta la seua percepció intransferible, plena de connotacions emocionals, sensuals i intel•lectuals. És l’ésser humà, en definitiva, segons el poeta, el que significa el paisatge, humanitzant-lo així i dotant-lo de sentit ple. El mar és símbol de l’antic i del permanent ensems; un món mític, ple d’història cultural, talaia des de la qual l’home contempla el món, i es contempla a si mateix, per proveir l’existència de contingut, i de sentit; o almenys morir en l'intent -i només per això, potser, ja paga la pena... morir.

4 comentaris:

  1. El poema seu que tens ací al costat és molt bonic. A veure si trobe el moment de buscar-ne més cosetes, que jo tampoc no el tinc llegit.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Sí, em sembla que és un molt bon poema. Tot el llibre, de fet, és molt sensual, i està molt treballat. Molt recomanable.

    ResponElimina
  3. En Duarte és un poeta traduït a diverses llengües, força conegut fora. Marintím és un dels llibres d'ell que prefereixo

    ResponElimina
  4. Efectivament, Jordi. És un bon llibre. I jo el vaig conèixer de casualitat. La distribució de llibre de poesia en català -i de novel·la, assaig, etc.- ací al País Valencià és molt deficient.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.