Lalomanu

Avui m’arriba des de Canberra, Austràlia, un llibre de poemes del meu cosí Jorge Salavert: Lalomanu. Ha estat una alegria immensa poder rellegir aquest llibre tan emotiu i sincer; colpidor i terrible alhora, sobre el dolor d’un pare per la pèrdua d’una filla. Ja havia parlat a bastament sobre el fet en aquest blog, de les doloroses circumstàncies que van provocar la desaparició de Clea Salavert. D’alguna manera, però, Clea perdura encara en la memòria dels qui “l’hem coneguda”, ni que siga indirectament, en el cor dels qui se l’han estimada i dels qui ens l’estimarem per sempre més, a pesar de la mort, més enllà de la vida. Aquest llibre demostra que més enllà de la mort la vida de les perones que ens estimem hi perdura encara. Un llibre positiu, al capdavall, i valent, perquè no es resigna a donar per finiquitada una existència, perquè d’alguna manera, sibil•lina o subreptícia o màgica o com Déu vulga que siga, es palesa que la vida és enterca, i que Clea és ací, entre nosaltres, almenys fins que acabem per reunir-nos amb ella algun dia... Enhorabona, Jorge!
Tot seguit us n’oferisc un tast, de Lalomanu, un poemari escrit majoritàriament en anglès, però també en català i en castellà.

Post-traumatic stress disorder

Ha plorat molt, plora i encara li queda per plorar.
El seu present està sempre ancorat al passat,
i avui, mentre agafa els plats i els neteja,
alça els ulls i mira com cau la tarda,
i la foscor es clava dins el seu cor per la finestra.
La seva mirada s’extravia, i viatja
lluny, molt lluny d’aquesta llar
i d’aquestos moments plens d’afers quotidians
i sense gaire transcendència.
Més enllà de la finestra creu veure
una vegada més l’arc de l’aigua.
És un altre flashback d’horror,
i el pànic s’apodera d’ell durant dècimes de segon.
Ara mateix podria deixar caure els gots o els plats
i tirar a córrer, fugint de la por,
escapant un altre cop del record,
escapolint-se d’aquest dolor
en què s’ha convertit la seva vida.

I tanmateix, hi ha dies quan s’asseu esperant
una trucada que mai arriba,
una mirada que no s’amague al silenci,
algú que li escolte plorar
que no siga la seva dona.

I tanmateix, es pregunta si pot ser la veritat
que ell els siga tan difícil d’escoltar,
si el seu dolor pot ser tan cru que els creme,
si pot ser que passen els messos sense sentir
el recolzament de veus conegudes,
o els sospirs de la lluna i el sol.

I tanmateix, vol saber quan les ombres del terror
deixaran de perseguir-lo, quan els records
dels ullals de l’aigua es fondran
a les sorres daurades de Lalomanu.

***

Post-traumatic stress disorder

He has cried a lot, he still cries and has long to cry yet.
His present is forever anchored in the past,
and today, as he grabs the plates and washes them up,
he has looked up and seen how evening falls,
and darkness has broken into his heart through the window.
His gaze gets lost, and travels
far, very far away from this home
and from these moments full of daily affairs
without much significance.
Beyond the window he thinks he can see
once again the arc of the water.
It is yet another flashback of horror,
and panic takes control of him for some tenths of a second.
He could right now drop the glasses and plates
and make off into a run, fleeing from fear,
escaping yet again from the memory,
running away from the pain
his life has become.

However, there are days when he sits down and waits
for a phone call that never comes,
for a gaze that does not hide within silence,
for someone who may listen to his crying
other than his own wife.

However, he asks himself if it might be true
that he is too difficult for them to listen to,
if his pain might be so raw that it burns them,
if months may go by without him feeling
the support of known voices
or the sighs of the moon and the sun.

However, he would like to know when the shadows of terror
will stop hounding him, when the memories
of the water’s fangs will melt
into the golden sands of Lalomanu.