adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Mala premsa

diumenge, 11 de juliol del 2010

Mala premsa

Els mitjans de comunicació en la nostra llengua van de mal borràs. Aquest any hem assistit a una davallada sense precedents de la presència de capçaleres en català als quioscos valencians. El Punt i Saó ja no es troben als punts de venda habituals i només es poden adquirir per subscripció. La revista infantil Camacuc ha deixat de rebre les subvencions institucionals per part de la Generalitat Valenciana –com Saó– i ha desaparegut del panorama periodístic valencià. És obvi que el “nostre” govern no només ha incomplit la promesa de subvencionar les versions en valencià dels principals diaris autòctons –formulada pel mateix president, Francisco Camps, l’any 2005– sinó que, a més, ha retirat les que destinava a capçaleres amb una trajectòria informativa i professional impecable. Ara com ara, al País Valencià el panorama periodístic en català ha quedat exclòs dels canals de difusió tradicionals. Ens queda, per sort, Internet, amb tot d’iniciatives meritòries (VilaWeb, Pàgina 26, L’Informatiu...), però minoritàries; les publicacions especialitzades, universitàries o no; alguna capçalera catalana, com ara El Periódico, que encara arriba al País Valencià (el diari Avui, en canvi, també ha deixat de distribuir-s’hi!), el setmanari El Temps i les revistes locals i comarcals, com ara Espai del Llibre, Crònica, etc. El cas més sagnant, però, és el de la TV3. Els darrers anys els repetidors que fan possible la recepció dels diversos canals de la televisió pública catalana a terres valencianes han estat clausurats progressivament, a instàncies –ai las!– del govern del PP de la Comunitat. Fet i fet, la política d’apartheid del senyor Camps atempta, a les clares, contra el dret a la lliure informació i contra els principis bàsics de la democràcia. Més encara, la seua política, quant als mitjans de comunicació, és i ha estat sectària, perquè ha primat les concessions de ràdio i televisió majoritàriament a canals o emissores afins al seu règim. Tant de bo que la “Iniciativa Legislativa Popular” portada recentment per Acció Cultural del País Valencià al parlament català aconseguisca de restablir les emissions dels diferents canals en català al País Valencià.

Publicat a Serra d'Or, juliol de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.