adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Un nou curs

diumenge, 19 de setembre del 2010

Un nou curs

Enguany m'ha tocat Calp, a l'IES Ifach. Ja hem pres el primer contacte la setmana passada. És un institut gran. L'alumnat és divers. Hi predominen els alumnes anglesos, però n'hi ha de totes les nacionalitats imaginables, com ja passava a l'IES Altaia d'Altea. Trobaré a faltar els companys de l'Altaia, com no podria ser d'una altra manera. L'any passat hi vaig estar molt a gust. Ara, però, m'he trobat també una gent molt amable, a l'IES Ifach. Mirarem d'exercir la professió d'ensenyant tan bé com puguem. Tot un repte en els temps que corren.

La foto la vaig fer a Liberty, South Carolina (EUA). Vam assistir al primer dia de curs, ara fa un mes.

6 comentaris:

Jordi Puig19 de setembre del 2010, a les 10:42
Molta sort! Segur que ho faràs de categoria
ResponElimina
Respostes
Jesús Párraga19 de setembre del 2010, a les 13:13
A Calp? Si encara continua a l'institut Graciel.la (del Departament de Valencià)dona-li records, per favor.
ResponElimina
Respostes
Urbà Lozano19 de setembre del 2010, a les 14:26
Sort, company. M'encanta el penjador de la foto (el que diu, més aviat). Me'l copiaré. Ja saps com sóc.
ResponElimina
Respostes
J.Salavert19 de setembre del 2010, a les 20:17
Bona sort, Juli. Tens molta raó, l'ensenyament és tot un repte en els temps que corren, quan molts pares i mares semblen pensar que tota la responsabilitat sobre l'educació dels seus fills és del professorat! Potser als alumnes anglesos sí els interesse la nostra llengua, o almenys una miqueta més que als polítics del Consell?
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla20 de setembre del 2010, a les 6:50
Gràcies, amics. No, Graciel·la ja no hi és, a Calp. Sí, el penjador és curiós, si més no.
Jorge, no sé si estan molt interessats pel valencià, els anglesos, però els intentaré convèncer que el valencià és una oportunitat i no una obligació. De vegades, els comente que hi ha paraules molt semblants entre l'anglès i el valencià, i els fa gràcia. A vore si per aquest costat els puc convèncer...
Una abraçada,
ResponElimina
Respostes
Andreu Todo4 d’octubre del 2010, a les 16:36
Molta sort Juli!!!
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.