adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Prefab Sprout

diumenge, 5 de setembre del 2010

Prefab Sprout

Sóc, en bona mesura, la música que vaig escoltar –i escolte, de tant en tant, encara– en els meus anys de joventut. Ahir vaig llegir a la premsa que des de fa uns mesos circula un “nou” disc (compost ara fa 17 anys!) de Prefab Sprout, un grup que vaig descobrir l’any 85 i del qual conserve algunes cassettes enregistrades i un vinil!, l’entranyable "Steve McQueen", d’aquell mateix any. Aquells descobriments musicals: Prefab Sprout, Lloyd Cole & The Commotions, Psychedelic Furs, Immaculate Fools, U2, Aztec Camera, Smiths, Talk Talk... constitueixen la banda sonora de la meua vida; i Prefab Sprout hi ocupa un espai de privilegi. No em canse de sentir-los. Sensuals, intimistes, marginals, poètics, misteriosos... ha estat una alegria saber que Prefab Sprout encara cuegen (en forma de disc, perquè la banda es va dissoldre a principis de segle), a pesar que el seu líder, Paddy McAloon, patisca una sordesa que l’impedeix sentir algunes freqüències sonores. Ara ha llençat el disc Let’s change the world with music. Tan bon punt com vaig llegir la notícia, vaig pujar a la cambra a revisar andròmines, i hi vaig trobar l’Steve McQueen intacte i unes fotos meues de quan tenia poc més de vint anys... I em vaig sentir jove encara. He perdut, però, aquella ingenuïtat que em mantenia fermes les esperances i la confiança en l’home i el món (deu ser llei de vida). Conservar encara alguna espurna d’alegria, algun petit alè de joventut, com els de la poesia i la música, m’ompli de satisfacció i em manté lligat al món... i a la Vida.

4 comentaris:

Càndid5 de setembre del 2010, a les 6:32
Juli, et demano de poder incloure aquest post en el bloc: http://musiquessenselesquals.blogspot.com. Si mires de què va el bloc veuràs per què t'ho demano.

Salut!
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla5 de setembre del 2010, a les 6:57
El pots incloure al bloc que proposes. Endavant!
ResponElimina
Respostes
J.Salavert5 de setembre del 2010, a les 22:53
Ai, Juli, has obert l'ampolla de la nostàlgia! Dels grups que esmentes,jo vaig veure en directe almenys Lloyd Cole, Psychedelic Furs, Immaculate Fools (dues o tres vegades, ja no ho recorde). Es curiós com abans tots ens feiem còpies amb cassettes i no hi ha havia massa problema, i ara es parla de pirateria.
Steve McQueen va ser un àlbum generacional, sense dubte. Cadascú té el record de cançons inoblidables, de moments que ens marcat. Encara que a mi personalment m'agradaria parlar no de haver perdut la ingenuïtat; pense que caldria dir haver guanyat en maduresa, en l'apreciació de la realitat de que la Vida, amb majúscules, ens ha dut per camins que no coneixiem, a llocs on mai esperavem posar arrels. Les pèrdues reials són aquelles que ens minven; amb la poesia podem encara gaudir de la innocència, i fer de la ingenuïtat una mena d'escut per defendre's de la hipocresia.

"When love breaks down/ The things you do/ To stop the truth from hurting you

When love breaks down/ The lies we tell,/ They only serve to fool ourselves,"

Gràcies, Juli, hui m'has tret un somriure!!!!
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla6 de setembre del 2010, a les 3:57
Jorge, quina enveja em fas. Jo de tots els grups que m'agradaven, no en vaig vore quasi cap. Només Aztec Camera, a l'Alcúdia, i The Sound, a València. Era massa jove per anar a concerts... Però en guarde molt bons records, d'aquella gent. Aquests grups feien música i poesia. I sí, hem guanyat en maduresa, és una manera diferent, més positiva, de veure les coses. Tens raó.
Per sort, ara també hi ha alguns grups en anglès que m'agraden molt: Radiohead i Coldplay, principalment; i alguns altres més, però no estic al corrent de les innovacions musicals.

M'alegra saber que coincidim també en algunes músiques! Fins aviat!
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.