adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Poesia, música i pensament

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Poesia, música i pensament

“George Steiner es refereix a la poesia com a la música del pensament. I és cert que alguns poetes entenem la poesia no pas com un mer joc estètic, sinó com a fruit de la reflexió i com a construcció d’un mirall fet amb paraules que ens ajuda a escoltar el batec darrer, l’essència de tot el que existeix, que l’aparença amaga.
A la poesia hi ha, doncs, intuïció i hi ha anhel de comprendre, la qual cosa l’acosta a la filosofia, i hi ha també desig de bellesa, que es manifesta en la seva forma sonora, la qual cosa l’acosta a la música.”
Aquests dies he rebut –per gentilesa de l’autor– dos llibres de Carles Duarte: Vesteix la mirada i El silenci. Ja havia tingut l’oportunitat de llegir la seua poesia a Maríntim, un recull que combina sàviament el paisatge amb la reflexió, la música i la paraula, sempre a la recerca de la bellesa. He reproduït més amunt un fragment del pròleg a El silenci perquè m’hi indentifique plenament. Aquesta és la meua idea també de la poesia, no vol pas dir que siga l’única ni la millor, per descomptat. Sia com sia, aquests dies acaba d’eixir una selecció de la poesia de l’autor a l’editorial 3i4, del tot recomanable, amb el títol S’acosta el mar. Poesia 1984-2009.

4 comentaris:

Jesús Párraga21 d’octubre del 2010, a les 2:17
Crec que era Jorge Guillén qui va definir la poesia com a "la fiesta del intelecto". De fet, llegint Heidegger en "Ser y tiempo" moltes vegades he pensat "això és el mateix que diu Juan Ramón o Guillén." Pero els poetes (alguns poetes) ho diuen mes clar... i amb més bellesa.
ResponElimina
Respostes
Jesús Párraga21 d’octubre del 2010, a les 2:49
Ui! Se m'havia oblidat Pedro Salinas!
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla21 d’octubre del 2010, a les 6:46
Jesús, molt encertada la teua observació. D'aquesta generació que esmentes, a banda de Jorge Guillén i Dámaso Alonso, dos bons poetes, em semblen imprescindibles també Luis Cernuda i Vicente Aleixandre: magnífics!
ResponElimina
Respostes
Teresa1 de novembre del 2010, a les 1:41
Bons gustos poètics ;-)
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.