Instint de supervivència

Sempre m’han fascinat les històries de supervivència. Des que vaig llegir Robinson Crusoe, de menut –en una edició de tapa dura que encara recorde i que, ai las, he perdut– que aquestes històries em fascinen. Sóc més procliu a les històries d’acció i a la novel•la o al cinema de trama –també a les assagístiques– que no a les experimentals i lingüístiques.

Vaig veure l’altre dia Entrelobos, a la pantalla gran. M’ha semblat una pel•lícula fascinant, basada en la història de Marcos Rodríguez Pantoja, un xiquet andalús que va sobreviure tot sol durant dotze anys en una serralada, a Còrdova, amb la companyia d’una bandada de llops. He llegit algunes crítiques i he sentit algun programa de ràdio sobre la pel•lícula, i també sobre la història real que hi ha al darrere, inclosa una entrevista al seu protagonista, Marcos, un home d’una seixantena d’anys que confessava: “A nosotros, los animales, nos espantaban las armas de los humanos...”. Si aquesta història és real, i no un muntatge, com sembla que és el cas, atès que està basada en un estudi realitzat per l’antropòleg Gabriel Janer, ja de per si ens ha de meravellar. I si, a sobre, t’agraden els llops –sóc d’una generació que es va criar amb els programes de Félix Rodríguez de la Fuente–, l’èxit està assegurat: la pel•lícula t’ha d’agradar per força.

Seguint en la línia d’històries de supervivència en què darrerament estic immers, he llegit L’úter de la balena, de Joan Jordi Miralles i Broto. M’atreia la història i vaig encomanar el llibre tan bon punt me’n va arribar la informació de l’editorial. L’he llegit, però no m’ha agradat. La novel•la conta la història de tres germans que malden per sobreviure enmig d’un món apocalíptic, assotat per una pluja que assola el planeta de manera gairebé ininterrompuda des de fa tres anys (un temps exagerat que el lector difícilment s’empassarà...). Escrita amb un estil recarregat i confús, amb un lèxic gratuïtament rebuscat i críptic, aquesta història no acaba d’enxampar el lector; ans al contrari, el lector s’exaspera a mesura que avança la novel•la amb les estrambòtiques imatges i el comportament excèntric dels protagonistes. L’histrionisme és tal que hom té la temptació d’abandonar la novel•la, tip de l’exercici de violència gratuïta i maniqueisme lingüístic de l’autor. Òbric el llibre a l’atzar i llig, a la pàgina 156: “Un tercerol surava damunt la musculatura ferma i burella del cabal i ambulacres incandescents d’equinoderms oscil•laven com úlceres sobre el teló mentre grumolls de detritus d’una altra era refocil•laven embeguts i sadolls”. Ausades...

Ahir m’assabente d’una altra història de supervivència: la pel•lícula Essential Killings, del director polonès Jerzy Skolimowski. Una cinta sobre un home captiu que s’escapa i ha de lluitar contra les inclemències del temps, enmig d’un bosc nevat i percaçat sense dilacions i sense pausa per un exèrcit o una mena d’unitat d’elit que oficialment no existeix. La pel•lícula ha participat en alguns festivals de cinema, i ha estat rebuda per la crítica amb entusiasme. Ignore, però, si l’han estrenada ací. Hi indagaré.