No era lluny ni difícil, de Joan Margarit

Gràcies a la recomanació de l’amic Enric Balaguer, he llegit No era lluny ni difícil, de Joan Margarit. És un poeta que m’agrada. Des que el vaig descobrir amb Joana, que Margarit forma part del meu cànon particular de poetes catalans. Càlcul d’estructures també em va impactar força. Ara, aquest No era lluny ni difícil palesa, una vegada més, que Joan Margarit té una veu sòlida, forta, i que, paradoxalment, la seua gràcia ve de la naturalitat dels seus versos (un decasíl·lab que flueix com l'aigua d'un rierol en una planura, lentament i tranquil·la). La senzillesa lingüística, un cop més, no significa simplicitat de pensament. Ans al contrari, al darrere de la claredat de les paraules hi pot haver un món complex, un pensament ric, profund. És el cas de la poesia de Joan Margarit. Sense estridències, lluny de la impostura dels poetes banals, de la faràndula i del ball de disfresses a què es dediquen alguns poetes amants de la disbauxa adolescent, Margarit ens ofereix una poesia sense màscares. Joan Margarit és, a través dels seus versos, Joan Margarit, sense cotilles ni additius sobrers, superflus, prescindibles. La seua dignitat és pregona; la seua poesia, d’alta volada. Potser perquè concep la vida com quelcom que s’ha d’assumir sense tabús ni timidesa, com un do o un regal que cal acceptar amb joia i generositat, sense por. “La substitució de la por per la lucidesa, l’anomeno ‘dignitat’. Llavors és quan resulta que l’amor no era lluny ni difícil.”. És d’aquesta manera com el poeta Joan Margarit ha arribat a la pau de la vellesa. L’experiència hi té un pes considerable, en aquest assoliment. L’honestedat, la humilitat, la franquesa, la generositat, la modèstia, el seny, la claredat, la il•lusió... també.