La literatura i el públic lector

No sóc amic de les presentacions de llibres –ni dels actes en societat, en general– en què jo n’haja de ser protagonista –o coprotagonista, tant se val. No hi estic en contra, per descomptat, però per timidesa i vergonya solc declinar aquesta mena d’actes. Preferisc viure la literatura des del silenci de casa, en la intimitat. Sóc amatent de l’escriptura –i de la lectura– com a exercici individual. Un exercici solitari per definició, el de l’escriptura, que, no obstant això, demana un públic; més encara, l’ha de buscar a partir de l’autoexigència del creador i de la intel•ligibilitat dels papers escrits. Intel•ligibilitat no vol dir, però, literatura fàcil. I, tanmateix, l’escriptor hauria de fer accessible la seua obra a partir d’una configuració de símbols i de la creació d’una cosmovisió individual susceptibles d’interpretació, tot defugint les més variades i aberrants formes del solipsisme, l’hermetisme, la cripticitat. Aquesta és, al meu parer, la millor manera de fer literatura, i de comunicar-la al lector...
Tot això ho dic perquè ahir vam fer la presentació de Raspall al meu poble, la Font d’en Carròs. A petició de l’Associació Ramoneta de Vilaragut, hi vaig accedir a fer-ne almenys una, de presentació. Hi estava obligat, sobretot perquè Raspall és un llibre en què el poble –com a espai físic, vital, humà– n’és el veritable protagonista. La d’ahir va ser una presentació magnífica que comptà amb la presència de familiars, amics i coneguts, als quals els agraïsc de tot cor la seua assistència. Em varen agradar moltíssim les paraules amables, intel•ligents, perspicaces de Miquel Fuster, secretari de l’Associació; també les de Maria Consuelo Peiró, regidora de cultura de l’Ajuntament, que ha estat sempre molt generosa amb mi i la literatura que intente; i, per últim, les de Salvador Ortells Miralles, Voro, que es va desplaçar expressament des de Sueca per tal de fer una dissertació –magnífica– del llibre. Ahir vaig poder compartir i comunicar, in presentia, els versos de Raspall amb la gent del meu poble, de la Font, de la comarca de la Safor, i encara de més enllà. En tindré sempre molt bon record. A això hauríem d’aspirar, crec jo, els que mirem de fer literatura: crear, contar, compartir, comunicar... Si no, per què i, sobretot, per a qui escrivim?