M’agrada Sergi Pàmies. Sempre que l’he sentit, m’han convençut les seues idees, absolutament provisionals –fins i tot contradictòries– a propòsit del món i de l’essència de l’ésser humà. A La bicicleta estàtica en Pàmies palesa que, dins de la provisionalitat, ho té tot força apamat. Per això adopta, a la manera d’una consigna vital, el més dinàmic i estimulant dels capteniments: ço és el de l’escèptic, tot enfrontant-se a la quotidianitat «amb el pessimisme de la intel•ligència i l’optimisme de la voluntat», com pregonava Antonio Gramsci. La virtut de l’escèptic rau precisament en el fet que ho relativitza tot, fins i tot el mateix relativisme. No és una postura còmoda, però sí assenyada; perquè impedeix que, en el lloc de les simulacions i de les certituds, s’hi ubique el dogma. La bicicleta estàtica, en tant que exponent autobiogràfic i fidel del Pàmies més pregonament intel•ligent i voluntariós, respon a aquesta actitud escèptica i alhora optimista de l’autor, una actitud que l’impel•leix a pedalar amb gràcia i solvència a sobre de l’inestable vehicle de la literatura.No sé si La bicicleta estàtica és l’obra més autobiogràfica d’en Sergi Pàmies. Això sí, hi abunden, més que mai, les anècdotes vitals de l’autor, reviscudes a través del record i convenientment edulcorades pel filtre de la creació literària. No ens pot passar per alt el fet que Pàmies acaba de fer cinquanta anys i que aquesta fita de supervivència li serveix d’excusa per fer-ne balanç; fins i tot com a punt d’inflexió (així ho asseverava ara fa uns mesos, i sense fer escarafalls, en una entrevista de Josep Cuní a “Els matins de TV3”). Així, a “Quatre nits” ens explica en quines circumstàncies va ser concebut pels seus pares, a l’exili francès, amb el rerefons de la pel•lícula Le notti di Cabiria, del neorealista italià Federico Fellini; i a “El mapa de la curiositat” es remunta als anys en què era un infant que trescava pels carrers de Gennevilliers, el barri d’immigrants de la banlieue de París, on ell i la seua família van viure exiliats onze anys. A més d’aquests contes clarament autobiogràfics, n’hi ha que destil•len també elements molt personals, viscuts a França o a Catalunya, amb referències particulars, i també generacionals, com ara Jaime Gil de Biedma, l’Illa Diagonal, Saint-Exupéry, Gabriel Aresti, Antoni Tàpies, la política... “L’illa”, “Papiroflèxia”, “Les cançons que li agradaven a Lenin” i “Cent per cent seda natural” contenen aquesta mena de referents autobiogràfics.
Amb anècdotes vitals explícites o no, el recull és ple d’elements personals. No debades, la ironia n’és un element distanciador i destranscendentalitzador –passeu-me el mot– marca de la casa. El títol mateix del recull, La bicicleta estàtica, remet, de bell antuvi, a la condició d’escèptic voluntariós que hem insinuat adés, i a la ironia emprada com a arma de supervivència. Tot el llibre és ple de “sentències” que palesen aquesta ironia típicament pamiesiana. L’escepticisme és omnipresent també en els contes que analitzen les relacions de parella. No es tracta, però, de la típica impostura dels progressistes més recalcitrants, ni d’una boutade capriciosa, per part de l’autor, sinó d’una actitud realista envers l’amor, que sap ponderar-ne els aspectes positius i negatius. En última instància, ens atrevim a afirmar que Pàmies hi veu la botella més aviat mig plena que no pas mig buida: «de totes les coses irracionals que arribem a fer, estimar sempre la mateixa dona―de la teva vida o no―no és, ni de bon tros, la més absurda» (“La dona de la teva vida”). A més d’aquests contes en què l’autor aboca el seu particular escepticisme positiu, n’hi ha que constaten una reflexió, també molt personal, sobre el jo, on es percep l’espant que hom sent quan s’ha d’enfrontar cara a cara a ell mateix –i parlar-hi. És el cas del conte que encapçala el recull, “Benzodiazepina”, i de “Supervivència”.
A banda d’aquests contes més o menys autobiogràfics, no podem oblidar que hi ha també bona cosa de peces narratives que podem qualificar de metaliteràries, en què Pàmies mira d’implicar-hi tant com pot el lector, i on narrador, autor i personatges dilueixen al màxim la delicada membrana que separa ficció i realitat, o viceversa. El resultat d’aquesta experimentació narratològica n’és ben feliç i eficaç, perquè aferma la implicació del receptor en el producte literari fins al punt de fer-lo més pròxim i atractiu. Així, a “El que no hem menjat” deglutim una excel•lent recepta culinària que explica una relació amorosa entre dos individus –un home i una dona– que es coneixen en una consulta mèdica, sotmesos a un estricte règim per part d’una «dietista diplomada». A “Papiroflèxia” ens encarem amb la impossibilitat de l’autor per gaudir amb un clàssic de la literatura, El petit príncep, malgrat els esforços esmerçats durant dècades, la qual cosa el durà a defenestrar-lo sense pal•liatius: «per sort, els llibres no són com els trens i els pots deixar escapar per recuperar-los (o no)» –una clara picada d’ullet a Daniel Pennac. A “Tres maneres de no dir t’estimo” Pàmies hi desplega la seua habilitat per treballar des de la paradoxa lingüística: «Fa anys que intento escriure una història d’amor entre l’amor correspost i l’amor no correspost», tot demostrant que és possible des de la ficció literària. “Un any de gos equival a set anys de persona” és una faula moderna sobre les relacions de parella. A “Unplugged” el conte s’humanitza també com si es tractara d’un fill –que s’emancipa de l’autor. I, finalment, a “Bèlgica” i “Voluntaris” hi conflueixen les constants temàtiques i estilístiques de l’autor que més sovintegen a La bicicleta estàtica: les obsessions vitals i les vel•leïtats narratològiques.
Aquest nou recull d’en Sergi Pàmies torna a afermar una de les veus narratives més sòlides de les darreres dècades. En l’àmbit de la literatura breu, La bicicleta estàtica és una bona mostra de bon savoir faire. Cal felicitar, doncs, en Pàmies; per partida doble: per arribar al mig segle i, també, pel recull que ha publicat enguany.
Juli Capilla
Publicat a Caràcters, núm. 54
Realment fa bona pinta.
ResponElimina