Un home de cultura

La mort de Josep Iborra hauria de ser una notícia destacada en els mitjans de comunicació de tot el País València, sobretot, i encara més enllà. S’ho val l’homenot en qüestió –la persona–, i ho avalen amb escreix la talla intel•lectual i l’altura moral que sempre va demostrar Josep Iborra. Nascut a Benissa, l’any 1929, va haver de viure una època convulsa, la de la immediata postguerra, amb mancances de tot tipus: materials, democràtiques, culturals, morals... A pesar de les circumstàncies històriques adverses i de la precarietat econòmica particular, però, va aconseguir de formar-se a València, una ciutat que el marcaria per a sempre, amb coneixences que el menarien definitivament al camí de la cultura –l’únic itinerari possible per a un home que s’estimava la vida, enmig de l’ostracisme i de la barbàrie del règim franquista. De resultes d’aquells anys de formació, en plena postguerra, i gràcies a d’altres companys adscrits al valencianisme polític i cultural –Vicent Ventura, Josep Garcia Richart i, sobretot, Joan Fuster– va agafar el relleu dels valencianistes del primer terç del segle XX. A hores d’ara és un referent inexcusable en la història de la preservació i de la modernització de la llengua i la literatura dels valencians.
Pel que fa a la llengua, cal dir que Iborra exercí la docència com a catedràtic de Filosofia, a Gandia, a més de fer de mestre de valencià, en una època en què l’ensenyament de l’idioma era clandestí i pur voluntarisme. La dimensió més destacable de l’intel•lectual, però, se situa en l’àmbit literari, en tres vessants més o menys coincidents: la narrativa breu, la crítica literària i l’assaig; tots tres, però, convergeixen en un ànim o un esperit únics, en la ferma voluntat de dignificar la llengua dels valencians, d’equiparar i homologar la literatura catalana a qualsevol literatura nacional.
En una primera època, doncs, Josep Iborra va centrar els seus interessos literaris en la narrativa breu, amb obres ben remarcables, com ara Paràboles i prou (1955), publicat a la mítica editorial Torre, en què es deixa sentir la voluntat de modernització del gènere a través de la influència o el ressò d’autors internacionals de renom, com ara Faulkner, Camus, Huxley i Joyce, per exemple. Ultra la veta narrativa, cal dir que és en l’estudi i la crítica literària, primer, i en l’assaig cultural pròpiament dit on trobem el millor Iborra. Llibres com ara Fuster portàtil (1982), Confluències (1995) i La trinxera literària (1995) palesen una solvència analítica de gran vastitud. I, d’altra banda, als assaigs Inflexions i Breviari d’un bizantí, ja de la darrera època, hi podem rastrejar la petjada d’“un home d’una gran cultura”, com el va qualificar en algun moment el seu admirat amic Joan Fuster.
A la dimensió intel•lectual, cal afegir-hi la qualitat humana: Josep Iborra era –és encara– un home humil i cordial, generós i immensament respectuós amb els altres. Tímid i poc procliu a les banalitats supèrflues, preferí recloure’s en la intimitat de casa, en la soledat, per poder llegir i escriure. Treballador incansable i insubornable home de país, sempre compromès amb el seu poble, el seu tarannà tolerant, civilitzat, educat, acreix encara més la seua empremta. Les seues dèries i el seu capteniment responen al que haurien d’aspirar els homes –de lletres, i no. Josep Iborra era una persona íntegra, “un home de cultura”.

Publicat al setmanari El Temps