dilluns, 31 d’octubre de 2011

Amancio Prada



La d’Amancio Prada (Dehesas, Ponferrada, El Bierzo, Lleó, 1949) és una de les veus més singulars que circulen des de fa molts anys per les terres d’Ibèria. Al Bierzo, una comarca lleonesa ben peculiar, en tant que és cruïlla de cultures i de llengües (castellà, gallec i asturlleonés), hi conflueixen la mística castellana, la morriña de la pròxima Galícia i el ressò malenconiós de la cantàbrica Astúries. Si heu trescat per aquestes terres, us n’haureu adonat de seguida: parlen un castellà amb un marcat accent gallec, i en ocasions asturià; fins i tot, n’hi ha que saben parlar alguna llengua veïna. El paisatge s’ondula per moments, tot rebutjant el terròs eixut i no tan llunyà de la Tierra de Campos o de la contigua Maragateria. És un paisatge que es tempera per fer-se més fèrtil i humà, si hi cap; una terra que abandona l’àrida estepa castellana per donar pas als bancals plens de vinya, i on el sòl és d’un ocre intermitent, salpebrat de mil tonalitats marronoses.
Amancio Prada és el producte d’aquest país de frontera imaginària, perquè és cruïlla eclèctica i assimiladora de la diversitat, i així ho fa anar als seus versos. Per damunt de tot, cal dir que Amancio Prada és un poeta que canta, més que no un cantant que escriu poesia. I ja ens agradaria a molts poetes desplegar un ventall com el del berciano, tan ampli i versàtil. Els seus treballs ens brinden les millors versions musicals cantades d’altres poetes. Versions d’un home en què es congrien les facultats del joglar i la inventiva loquaç del trobador. Així, ens lliura inigualables interpretacions de poetes com San Juan de la Cruz, Rosalía de Castro, Federico García Lorca, Álvaro Cunqueiro, Agustín García Calvo, o les Coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique. Mística pura en una veu ja mítica que flueix com una aigua límpida i juganera, tal qual els rierols que llisquen per sobre la pedra mil•lenària, muntanya avall, en la terra procaç del Bierzo.
Emboscados és un treball amorós en què el que ama arriba al cim més alt de la muntanya, s’amaga entre els arbres del bosc, s’hi perd a propòsit, a pesar o potser per causa del dolor i de l’absència de l’amor... Heus ací el fragment del poema

Muy lejos una mujer


Todo el tiempo
que viví me parece
una larga espera
para encontrarte.

No tengas prisa en partir,
no te vayas,
prolonga la alegría
de estar dentro de mí
que me dejas presa
y con la miel en la boca.

Llegaron como la noche
encendiendo estrellas.
Se fueron con la mañana
robando sueños.

¡Freno y espuela!

Que vuelvan con el sol
con el sol radiante del mediodía.

¡Que vuelvan!
Memoria y deseo a la vez.

Cap comentari:

Publica un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.