dilluns, 17 d’octubre de 2011

Llevant UE: David (i Goliat)


He de confessar que m’agrada el futbol, per bé que no en sóc un aficionat aferrissat, ni molt menys un fanàtic. De fet, preferisc una bona pel•lícula que no el millor partit (i ho dic de veres, no per quedar bé). Sempre em va agradar molt més practicar aquest bell i ben sovint incomprés esport que es juga amb els peus que no veure’l per televisió. Fins fa quatre dies vaig jugar al futbol, i encara ara, quan veig un baló, al parc o a l’institut, se me’n van els ulls darrere...
Parlem, però, del Llevant UE, l’altre equip del cap i casal, la meua ciutat natal. Enguany, crec que cal destacar la meritòria trajectòria de l’equip d’Orriols. Tots sabem que la lliga és cada vegada més insípida perquè sembla que només és cosa de dos, com en la política –quina enganyifa més estúpida... Madrid i Barça acaparen tots els èxits, totes les mirades i, sobretot, quasi tots els drets de televisió. I els altres equips, que també són de primera, com més va ho tenen més difícil. Les constats golejades perpetrades darrerament pels totpoderosos Barça i Madrid no fan sinó devaluar una lliga que cada volta resulta més desigual i insípida. Ara, però, enmig d’aquesta barbàrie desigual, hi ha aparegut un equip amb un pressupost humil, i ple d’il·lustres veterans, que ha gosat fer-los ombra, als dos gegants, i, fins i tot, s’ha encimbellat al capdavant de la classificació, colze a colze amb l’altre equip blaugrana. El Llevant UE! Crec que cal celebrar-ho.

He de dir que jo he sigut tota la vida del València, i no tant del Llevant, però els granota sempre m’han caigut simpàtics. No he entés mai la visceralitat entre equips rivals, sobretot si és entre clubs als quals els separen unes poques passes (entre Orriols i Mestalla, no hi deuen haver més de 2 o 3 km). Si més no, quan aquesta rivalitat mostra la seua cara més lletja, nul·la des del punt de vista esportiu.
De menut, mon pare i ma mare em portaven a vore el València. Vam arribar a ser-ne socis i tot! Era l’època de Sempere, Arias, Botubot, Carrete, Cerveró, Castellanos, Tendillo, Fenoll, Welz, Felman, Subirats, Solsona, Kempes! (els dic de memòria, però n’hi havia molts més). M’agradava anar a l’estadi del València. A banda de l’espectacle esportiu, hi havia la tensió vibrant de la massa, l’efervescència multicolor a les grades, el xivarri d’una multitud enfervorida, febril, bolcada amb l’equip local. I m’agradava també el ritual de l’entrepà a la mitja part, quan ens podíem seure, perquè els meus pares i jo teníem un passi a la part més humil del vell Mestalla, a “General de pie” (a hores d’ara ja seuen tots). De tant en tant, però, també anava al camp del Llevant, amb el meu iaio. No era, ni de bon tros, la mateixa intensitat emocional que s’experimentava al camp del València, però també m’agradava. Al camp del Llevant vaig vore el llegendari Johan Cruyff i, també, a José Luis Albiol, l’oncle de l’actual Albiol que tots coneixen. En tinc molt bon record, d’aquella època. Vore el València i el Llevant a primera em fa feliç. En canvi, em fa enfadar aquesta mercantilització exacerbada d’un esport que, més enllà de l’exabrupte i de les brofegades que hi aboquen alguns, sempre em resultarà estèticament bell, noble, coratjós, admirable... Amunt València! Amunt Llevant! (i viceversa).

PS Sobre el Llevant UE i el València CF, no us perdeu el primer capítol de Gràcies per la propina, de Ferran Torrent: “...El dia del derbi capitalí no cabia una ànima al Vallejo. El partit acabà cinc a tres a favor del Levante i res al món no pogué aturar l’esclat de paroxisme d’aquella gent: els aficionats més vells ploraven, els més joves envaïren el camp per abraçar els jugadors i Tomàs feia la botifarra en direcció al centre de la ciutat, lloc d’on suposava que procedien els aficionats merengues, també coneguts com a xotos...” (p. 20).

1 comentari:

  1. La veritat és que dóna gust veure al Llevant al capdavant de la classificació, ¿no? La temporada passada, el Llevant va ser el segon millor equip en la segona part del campionat. Jo vaig dir que si el campionat durava cinc jornades més, el Llevant acabaria als llocs de Champions League!
    A mon pare també li agradava anar a Orriols, encara que recorde que els aparcaments estaven plens de fang, et parle dels anys 70, és clar...
    El bon futbol pot tenir una mena de experiència estética també, no creus?

    Una abraçada, Juli.

    ResponSuprimeix

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.