diumenge, 22 d’abril del 2012

Joves poetes valencians

 Pol·len, de Berna Blanch, i Ai, de Rubén Luzón, són una mostra representativa de la varietat estilística que hi ha, ara com ara, en la jove poesia valenciana. El primer representa una manera de fer més convencional i clàssica, plenament vàlida i vigent. El segon, una de més agosarada i provocadora, amb forts lligams amb l’avantguardisme i els poetes dels setanta.
Així doncs, Pol·len traspua una poesia diàfana, on la claredat de la dicció i el pensament es congrien en una mateixa direcció, bàsicament ontològica, vital. Poesia de la contemplació del paisatge i d’un mateix; de l’existència despullada. Meditació i balanç provisional de vida. El sender o el camí esdevenen, així, imatges i metàfores preclares, signes d’un periple en què l’aprenentatge és la brúixola, i la malenconia una consigna de supervivència. El llibre de Berna Blanch és ple de llocs recurrents: pobles, marjals, fonts, cases, miradors, etc., són símbols inherents de l’ésser, fites remarcables on la memòria constata el desencís del jo poètic: “Sóc qui creua i s’allunya, / qui abandona la vida / en cada record”. A la fi, però, tot acaba per esvair-se (“Llum, pol·len on germina nou l’oblit”), tot i els esforços que fem per recordar-ho tot, per aferrar l’inaprehensible: “Les lletres es buiden / igual que el foc s’apaga / lent des de la fusta [...] No es tanca el temps en un signe, / hui estic escrivint el silenci”.    
La proposta poètica de Rubén Luzón, en canvi, apunta en direcció a l’especulació en el llenguatge. De fet, Ai esprem fins a l’extrem el vessant experimentalista, tot afavorint –amb una aura de provocació rampant– el significant per sobre del significat. De vegades, la sintaxi és abrupta, o s’esquartera en línies successives de versos arrenglerats en encavalcaments contigus. Fins i tot quan l’autor fa servir les composicions i recursos estilístics clàssics, com ara el sonet o la rima, tot és aparent perquè el que realment hi compta és el joc irracional, i irreverent. El resultat n’és un exercici continu de funambulisme estilístic en què la gramàtica resulta enganyosa –per vàcua i prescindible–, perquè el que s’imposa és la seqüència sonora dels versos i, sobretot, l’experiència onírica que en resulta. 
Fotos de Berna Blanch (dalt a l'esquerra) i de Rubén Luzón (baix a la dreta)
 (Publicat a la revista L'Illa, primavera 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.