The Mountains are Calling and I must Go.

Comencem a acomiadar-nos de la familia Roper. Aquest vespre hem estat a casa de Ken i Karen i hem estat xerrant vora tres hores. A vore si es possible que vinguen algun dia a Valencia... El dia, molt tranquil. Aquest mati hem anat a un altre moli tradicional de Pickens County, Meece Mill. I ja a la nit, a Oolenoy Valley, a Pumpkintown, on cada tercer divendres de mes, s'apleguen uns quants musics de country per cantar i fer barrets, menjar algun cosa i reunir-se (una troballa que ens va revelar un home a un altre moli, Hagood Mille). Ha estat perfecte per reblar un dia felicissim. Musica tradicional amb gent del terreno. Hem pogut parlar amb la presidenta de l'associacio i amb un home que portava una samarreta amb el lema que dona titol a aquest post. I hem comprat un Cd per no oblidar-nos d'aquesta gent. Ha estat un plaer veure com els nord-americans valoren tambe les seues tradicions, mes enlla de les imatges estereotipades que ens n'arriben a Europa.

The American Way of Life

Ja és la segona setmana que estem a Pickens, South Carolina (EUA). És curiós com de ràpid ens acostumem a un paisatge. En pocs dies ens és bastant familiar. Ens hi situem i ens el fem nostre, el paisatge: l’habitem. Supose que deu ser molt més difícil fer-se amb un paisatge més exòtic que no el que ens ofereix la vida americana. No ens seria gens difícil, de fet, d’adaptar-nos-hi, ací; o fins i tot de viure-hi un any, per exemple. Els costums dels nord-americans són molt semblants als nostres. A Occident, sobretot, tenim una manera molt pareguda de viure l’oci, i també els quefers quotidians –amb algunes particularitats locals més o menys accentuades que cal conservar i fomentar, per descomptat. A València, Atlanta, Londres o Munic, la nostra vida s’assembla molt més que a les de Bombai, Fes o el Caire, posem per cas. Les particularitats d’aquest món americà que hem conegut es basen en la llengua, l’anglés (que té moltes reminiscències llatines), la gastronomia (l’obesitat és un gran problema per als americans), algun esport local... Pel que fa a la resta, som molt semblants; fins i tot racialment les diferències entre nosaltres són mínimes. Amb la família Roper ens hem entés perfectament. Hem tingut converses molt intressants. Li vam preguntar a Kenny com havia recupercutit l’11-S en la vida dels americans. Ens va dir que va ser un gran sotrac i que no entenien per què els fonamentalistes islàmics els odiaven tant... Formem part d’un món molt semblant els americans i els europeus. Ací també es preocupen per recuperar les seues tradicions: el seu folclore musical, per exemple. Ja en parlaré més avant, però avui justament hem visitat el Museu de Pickens i ens hi hem trobat amb un recorregut històric i etnològic sobre aquesta comarca ben interessant. Un recorregut que, per exemple, reconeix les bestieses que es van cometre contra els cherokees (ha reconegut mai Spain el genocidi contra els indis?). The American Way of Life no és la millor ni la pitjor dels mons, però és la que coneixem i la que, sense haver-ne conegut cap altra, més ens agrada. Seríem capaços de prescindir-ne? De viure d’una altra manera? Ja sé que n’hi ha d’altres maneres. I sé que a Occident tenim moltes coses supèrflues i que n'hem de recuperar moltes de la tradicio propia. Podríem, però, prescindir d’Internet, de la televisió, dels electrodomèstics, dels supermercats, dels cotxes... No ho sé. Potser el que caldria es de preservar tots aquests progressos i fer-los compatibles amb el medi ambient i amb la tradicio local. I mirar de fer un mon mes just, democratic i solidari... Sia com sia, aquests dies ens hi hem sentit molt a gust, a South Carolina. I ens agradaria tornar-hi algun dia. Hi tornarem!

A la foto, a Greenville. Les banderes americanes són per tot arreu, com a qualsevol país del món. O no?

Cherokees

Ahir vam viatjar fins a North Carolina expressament per arribar a les Smokey Mountains, on hi ha una reserva india, dels Cherokees. Un viatge llarguissim i complicat per carreteres secundaries, i feixuc tambe de tornada, per autovia, fent una volta fins a Ashville, Greenville i, finalment, Pickens. Va pagar la pena, pero. Vam visitar la reproduccio d'un poblat cherokee tal i com era al segle XVIII. Diversos guies autoctons ens van explicar com feien terrissa, ornaments, roba, canoes, les armes, els rituals religiosos i politics dels Set Clans... Els cherokees tenen en North Carolina, South Carolina i Georgia el seu territori natural. La majoria, pero, van ser deportats al segle XIX a Oklahoma, tret dels que es van resistir a anar-hi i es van arrecerar a les muntanyes mes inaccessibles. Es el que es coneix com Trail of Tears, que es va cobrar la vida de molts indis cherokees duarant la travessia.
Ara, la comunitat cherokee esta dividida en dues zones, la major part esta concentrada a Oklahoma, els indis de la diaspora, i la resta als territoris diguem-ne genuins. No hi tenen gaire contacte, perque la distancia es enorme entre ells. Fins i tot han desenvolupat costums diferents els uns i els altres. A North Carolina tenen una reserva amb un regim juridic especial, que els permet preservar les seues terres i eximir alguns impostos. En la zona que vam visitar, amb un miler de membres, nomes 75 persones parlen encara la llengua cherokee. Ara, pero, ens van explicar que s'ensenya a l'escola. Quan els mateixos cherokees van veure que eren molt pocs els que parlaven cherokee i que la seua llengua corria un perill serios, van decidir d'introduir els vells que la parlaven en les classes per transmetre-la als xiquets menuts. Aixo ens van contar. Com tambe ens van contar que si ara com ara el cherokee es pot escriure es gracies a l'alfabet que es va inventar un indi en captiveri del segle XVIII. Sembla que aquest indi cherokee, captiu en un fort america, va veure que els anglesos rebien cartes de les seues families que reproduien les paraules orals del seu idioma. Aixi que es va inventar un alfabet que va ser acceptat, despres de molt d'insistir-hi, per la seua comunitat. Quan va tornar al seu poble, aquest indi els va explicar la troballa i quan va fer una demostracio, perque no s'ho creien, es van quedar meravellats. Ara ja hi ha llibres en cherokee i els xiquets menuts aprenen la llengua dels seus avis. No se fins a quin punt els cherokees podran restituir la seua llengua originaria, perque la pressio anglosaxona es aclaparadora. Sia com sia, aquesta es una historia commovedora. La historia d'un poble que vol preservar la seua identitat, en connexio amb els seus avantpassats, habitants ancentrals de les terres americanes.

Amb la familia Roper

Dissabte
Aquest cap de setmana ha estat marcat per la familia Roper. Hem conviscut amb ells en diverses reunions familiars. Dissabte vam anar a casa de Ken, un dels germans americans de Maite. Vora trenta persones ens hi vam aplegar: avis, pares i fills, nets i besnets... tots plegats en una casa molt bonica, exquisidament decorada, sense excessos, pero amb cada cosa al seu lloc. La reunio familiar va consistir, d'entrada, en un aperitiu, que tothom pren dret, amb la possibilitat de petar la xerrada amb qui vulga. Despres, un plat amb amanida, dacsa, salsitxes... que hom es servia directament de la barbacoa. I, de postres, un gelat bonissim amb cereals, que va preparar Karen, la dona de Ken. Es curios, perque la gent seia dispersa, en les diferents taules que hi havia en les diverses estances de la casa. Vam poder sentir tambe les cancons que Kin, Jeff i Kinny ens van tocar, amb guitarra i veu (algunes country, d'altres de Bruce Springsteen). I fins i tot el nostre Jordi, que va interpretar dues canconetes a la guitarra!
La gent de South Carolina es bastant conservadora, politicament. Es el sud dels EUA i, a mes, Pickens es una zona d'interior. Ken, pero, es democrata i te molta curiositat pel que passa a Europa. Fins i tot va preguntar pel que havia succeit amb el Tribunal Constitucional i l'Estatut de Catalunya. Maite li ho va explicar molt be, com tambe va matisar que a Espanya hi ha onze milions de catalanoparlants i que nosaltres no parlem habitualment espanyol... Crec que tots ho entenien perfectament. Potser perque els arriben noticies del Quebec, que el tenen mentalment a prop... Ken ens va ensenyar, una mica d'amagatotis, el retrat d'Obama que tenia en una petita sala de sa casa. La dona havia participat en la campanya electoral que va possibilitar la proclamacio, per primera vegada en la historia, d'un president de raca negra als EUA. Tambe ens va confessar que ell n'esperava mes, d'Obama, pero que el sistema impedeix d'avancar amb la velocitat que voldriem i que, aixo si, Obama representava un punt d'inflexio en la historia dels EUA, i qui sap si del mon tambe.

Diumenge
He dit que aci a South Carolina la gent sol ser conservadora. La familia Roper -la majoria- ho son, pero tambe se que son una gent encantadora. En una setmana que estem aci ens han tractat com a reis. La festa era amb motiu de la nostra vinguda i, sobretot, del retorn de Maite a Liberty, despres de mes de vint anys. I ens han fet molts regals. Ja no sabem com tornar-los tanta generositat i estima. Potser algun dia vindran a casa nostra i els ho podrem compensar. Els ho hem dit. A vore si a copia d'insistir-hi ho aconseguim.

Avui diumenge hem anat a una esglesia baptista. Ho hem fet per cortesia, es clar. Precisament avui hi batejaven McKenzie, la filla de Tami, de nou anys. Ha estat una cerimonia bastant natural. Per descomptat, molt mes bonica que les misses catoliques que coneixem. Per comencar, l'esglesia es molt mes alegre i lluminosa, senzilla i accessible a la gent, perque es un punt de trobada i aprenentatge per als xiquets. Hi ha sempre un cor que amenitza amb cancons la cerimonia i el reverend ha comentat fil per randa, durant mitja hora, un passatge de la Biblia amb un alt nivell: res a veure amb les homilies retoriques que ja sabem. Tot i que no som creients, hem vist que aci la gent s'ho creu i que obra en consequencia. Els xiquetes menuts no han sentit tota la missa. Quan ha arribat el sermo, se n'han anat a les dependencies que hi ha contigues a l'esglesia a jugar. Ha estat una cerimonia molt acceptable. Els Roper se n'han alegrat, que hi assistirem. I nosaltres, tambe. Ha estat una deferencia que es mereixien de totes totes. Despres ens n'hem anat a dinar tots plegats a un buffet molt senzill.

"Jesus is coming..."

Una de les coses que mes ens han cridat l'atencio de South Carolina, o almenys de County Pickens, la comarca d'aquest raco dels EUA on passem uns dies, es la gran quantitat d'esglesies que hi ha. N'hi ha per tot arreu, i de totes les tendencies (sempre cristianes, aixo si). Per les converses que he pogut sentir la vida de molta gent gira al voltant de la parroquia. Fins i tot n'hi ha que decideixen implicar-s'hi encara mes, com Jeff, un dels germans americans de Maite que, despres de ser policia, ha decidit ser reverend de la seua esglesia. (L'he conegut precisament avui i m'ha semblant una persona encantadora.) O com una amiga que ens va venir a veure, que tambe hi esta molt implicada, laboralment. En aquesta part del mon l'esglesia deu fer un paper aglutinador important, socialitzador, integrador (com passa ben sovint). Aci, pero, no n'hi ha una, sino desenes i desenes (al meu poble nomes n'hi ha una, i no hi va molta gent, la veritat). Alerta, no estic fent cap tipus de judici de valor. No soc qui per a jutjar a ningu, i molt menys encara als americans, la idiosincrasia dels quals desconec per complet. I si, a sobre, es tracta de jutjar com viuen la religio... A mes, sempre he estat del parer que potser els altres (es a dir, els que no pensen com nosaltres) han encertat, i jo, no. El benefici del dubte es una gentilesa per part meua que, a mes d'educada, em sembla una opcio intel.ligent, fins i tot raonada. O es que es pot mesurar la fe amb la rao?

A la foto, un cartell en una esglesia de Pickens (South Carolina). Com aquest, n'hi ha de molts tipus i amb missatges suggeridors.

Les cases de South Carolina

Avui hem anat a visitar Tami, una de les germanes americanes de Maite. Viuen en una casa molt a prop de la nostra, als afores de Pickens, que es com no dir res perque, de fet, en els pobles americans (si mes no a South Carolina) downtown (el centre del poble) es irrisori: a penes quatre carrers mal comptats. La resta de les cases es troben disseminades arreu del terme. Ens criden molt l'atencio aquestes cases. N'hi ha de molt senzilles, fins i tot pauperrimes. Aci, en quatre fustes t'alcen una casa. N'hi ha que son com el remolc d'un camio (ells en diuen trailers). Maite em conta que els americans es casen prompte i, com que no tenen diners, lloguen o compren una d'aquestes vivendes senzilles. Tambe n'hi ha que se'n compren d'obra, es clar. De rics i de pobres, n'hi ha a tot arreu. Aquests humils habitatges, pero, son una oportunitat per als joves, per a independitzar-se i buscar-se la vida, i no tirar de mamella com fem, ben sovint, a Spain. (Al marge dret, n'hi ha una petita mostra, d'aquestes cases).
Tambe ens ha cridat l'atencio la quantitat d'esglesies que hi trobem. De totes classes i, sobretot, de mil esglesies diferents (totes cristianes, aixo si: baptistes, metodistes, Church of Jesus, masons, evangelistes...). D'aquesta serie -i de questions religioses-, pero, ja en parlare en un altre post.

A la foto, en un carrer tipic de Liberty.

Table Rock State Park

Avui hem anat propet, a Table Rock State Park, a 12 milles de Pickens. Després de fer carretera, no ens abellia massa fer quilòmetres. Ja en farem, ja. Hem caminat poc més d’una hora per la muntanya, entre la vegetació, travessant petits rierols i gaudint de la natura. (Impressionat com n'estem, de lluny, de la natura. Hi hem perdut el contacte i, tanmateix, en formem part...) Hem suat la gota grossa. Ací se sua molt, de fet, per la humitat. Després, hem nedat. Ens hem llençat dels trampolins i tot, del baixet i del gran. L’aigua estava molt calenta. Hem dinat uns sandvitxos i fruita, a l'aire lliure. I hem pujat a una petita embarcació de rems (a la foto, Laia i Jordi, remant amb cautela, perquè no podíem fer moviments bruscs a la barca). Hem tornat a casa. Hem passat pel supermercat per comprar alguna cosa per sopar (hem vist un home que pareixia el Tio Missero, de la Font, amb gorra i tot. No sabem si tenia la bicicleta fora...). Al supermercat ens pregunten d’on som, si hem vingut de visita. No estan acostumats als forasters, potser. Hi venen moltes cotxinaes: pastissos de tot tipus, galetes, magdalenes de mil gustos, refrescos de sabors diferents, amb envasos inversemblants (quasi es confonen amb els detergents), hamburgueses, hot dogs... No hi ha peix fresc, només de congelat. La carn és abundant. En un paquet precuinat he llegit: “Hungry Man”. Que barbaritat. Després de tants dies d’hamburgueses i menjar americà, agraïm les amanides i la fruita. Penge unes fotos al costat. Espere que es puguen veure...