adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Table Rock State Park

dimecres, 11 d’agost del 2010

Table Rock State Park

Avui hem anat propet, a Table Rock State Park, a 12 milles de Pickens. Després de fer carretera, no ens abellia massa fer quilòmetres. Ja en farem, ja. Hem caminat poc més d’una hora per la muntanya, entre la vegetació, travessant petits rierols i gaudint de la natura. (Impressionat com n'estem, de lluny, de la natura. Hi hem perdut el contacte i, tanmateix, en formem part...) Hem suat la gota grossa. Ací se sua molt, de fet, per la humitat. Després, hem nedat. Ens hem llençat dels trampolins i tot, del baixet i del gran. L’aigua estava molt calenta. Hem dinat uns sandvitxos i fruita, a l'aire lliure. I hem pujat a una petita embarcació de rems (a la foto, Laia i Jordi, remant amb cautela, perquè no podíem fer moviments bruscs a la barca). Hem tornat a casa. Hem passat pel supermercat per comprar alguna cosa per sopar (hem vist un home que pareixia el Tio Missero, de la Font, amb gorra i tot. No sabem si tenia la bicicleta fora...). Al supermercat ens pregunten d’on som, si hem vingut de visita. No estan acostumats als forasters, potser. Hi venen moltes cotxinaes: pastissos de tot tipus, galetes, magdalenes de mil gustos, refrescos de sabors diferents, amb envasos inversemblants (quasi es confonen amb els detergents), hamburgueses, hot dogs... No hi ha peix fresc, només de congelat. La carn és abundant. En un paquet precuinat he llegit: “Hungry Man”. Que barbaritat. Després de tants dies d’hamburgueses i menjar americà, agraïm les amanides i la fruita. Penge unes fotos al costat. Espere que es puguen veure...

2 comentaris:

J.Salavert12 d’agost del 2010, a les 18:03
Molt bones les fotos, Juli. Una de les coses que més em va fer pensar quan vaig vindre a Austràlia per primera vegada, a 1995 (ja ha plogut!) va ser la natura. Mentre que a Europa la 'civilització' portava segles fent-li de tot al medi ambient, a Austràlia (i als EUA) això no més va ocórrer des d'el segle divuit o disset. Açí encara hi han llocs on et dóna la impressió de ser, si no el primer en posar el peu, al menys el primer en fer-ho durant molts anys.
Més perillós em sembla l'amo de la casa que l'arbre que vas creuar! Encara s'acosta a dir-vos bon dia amb la pistola penjada al costat? Això és molt fort!

B7s per a tots quatre!

Jorge
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla12 d’agost del 2010, a les 18:20
Si, a mi tambe em fa eixa impressio. La natura aci no estat devastada com a Europa. Fa l'efecte tambe que hi conviuen d'una manera mes harmoniosa. Edifiquen cases al bell mig del camp que, miraculosament, no destrossen l'entorn, o no se'l carreguen del tot.

L'home de la pistola no es gens perillos, no patisques. De fet, sembla molt bona persona. Es molt religios, aixo si, pero molt generos. De fet, ara t'escric des del seu ordinador: ens l'ha deixat sense demanar-li'l, despres de no poder connectar-nos amb els nostres al wifi.

Una abracada!
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.