No
fa gaire es presentava en societat una iniciativa que aglutina els escriptors
de les comarques del nord del País Valencià. La proposta ha estat batejada amb el nom de “El Pont
Cooperativa de Lletres”. Precisament dos autors que en formen part, acaben de
publicar dues novel·les ben interessants. Es tracta de dos escriptors amb una
llarga trajectòria i un bagatge d’obra publicada considerable. Dos escriptors
plenament consolidats en el panorama literari valencià contemporani, i encara
al nord del Sénia. Ens referim a Vicent Usó i a Pep Castellano.
El
primer acaba de publicar La mà de ningú.
Cal dir que la darrera novel·la del vila-realenc Vicent Usó es llegeix d’una
tirada. I això succeeix perquè La mà de
ningú, com se sol dir, enxampa de la primera a la darrera pàgina. De fet, una
vegada comences a llegir-la et manté a l’expectativa, intrigat, il·lusionat. És
d’aquelles novel·les que et fan estimar –més encara– la literatura. Però no
convé parlar massa de la novel·la. Bé, cal parlar-ne, és clar, perquè s’ho val,
i molt, però sense avançar cap aspecte clau sobre la seua línia argumental, sobre
els personatges, sobre la trama, etc., perquè, si no, la desgraciaríem.
Algú
ha encabit La mà de ningú dins del
calaix de sastre de la novel·la negra. En té elements, sí, però crec que va molt
més enllà. Hi ha, també, un component social, d’estricta actualitat, que ens incita
a reflexionar, que ens hi “obliga”, a pensar! Fins al punt que hi constatem com
n’és, de terrible, la realitat que ens envolta. Una realitat igualment
esfereïdora a França com a casa nostra. Una vegada més la realitat supera –per
macabra– la ficció. I ací Vicent Usó no ha fet sinó aprofitar –amb la
intel·ligència d’un escriptor sagaç i amb experiència– aquest filó de la
realitat, a fi de tornar-nos-en un reflex cru en l’espill en què, ben sovint,
no gosem mirar-nos, ni tan sols de reüll.
Pel
que fa a l’estructura, Usó l’ha construïda com un trencaclosques les peces del
qual són els personatges que li donen forma. En aquest sentit, hom procedeix a
la construcció de la història –i del
crim–, més que no a la seua deconstrucció;
d’ací la intriga i li interés que suscita en el lector. La mà de ningú és una novel·la coral constituïda per sis
personatges principals, al voltant dels quals es perfilen d’altres personatges que
acaben de configurar un món difícil, el nostre món, el món en què vivim i patim
diàriament. Personatges que traspuen realitats diverses i aparentment
allunyades que, tanmateix, estan íntimament entrellaçades i que expliquen la
complexitat d’una realitat com més va més universalitzada i desigual.
Personatges que són alhora víctimes i botxins d’un món esbojarrat. Persones, en definitiva, situades dins
del vertigen contemporani, viatgers accidentals en una muntanya russa que, de
vegades, ens arrossega sense que ningú puga –o vulga– fer res per impedir-ho.
A
més, hi ha, a la novel·la, les variacions i els petits salts temporals, disposats
a consciència per l’autor en els capítols. I l’atzar com un element tan gratuït
com, de vegades, definitori en la vida de les persones. La darrera novel·la de
Vicent Usó ens mostra la veu d’un autor solvent, madur, amb molt d’ofici. Un
narrador de trama i personatges que no s’entreté en bagatel·les innecessàries.
La
segona de les obres a ressenyar és Raons
de sang i foc, de Pep Castellano, un altre autor amb un bon currículum. La
de Castellano és una novel·la que hem d’encabir en una temàtica que té una
certa tradició entre els novel·listes valencians: la dels moriscos. Un tema i
una realitat històrica que, almenys al País Valencià, ha suscitat no pocs
fòrums de reflexió, entre congressos, simposis i una copiosa biografia
especialitzada, sobretot entre els historiadors. D’obres de ficció sobre els
moriscos, en tenim, per exemple, Crim de
Germania, de Josep Lozano; El cavall
verd, de Joaquín Borrell; Les veus de
la vall, de Rafael Escobar; El
guardià de l’anell, de Vicent Pascual; Uns
papers en una capsa, de Carme Miquel; La
mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana, entre altres.
L’interés
de la novel·la de Pep Castellano rau en el fet que situa els moriscos en les
comarques pròximes a Castelló, la qual cosa no ha estat gens freqüent fins al
moment –de fet, totes les novel·les sobre moriscos que hem enumerat adés se
situen preferentment a les Comarques Centrals Valencianes.
Raons de sang i foc està contada, bàsicament, des de la perspectiva d’una narradora, Salma,
una alcavota que s’adreça a un tu ben pròxim, Fatma, la seua germana. Els
veritables protagonistes de la història, però, són Saïda, morisca, i
l’agermanat Manel, tots dos condicionats per una realitat de sang i foc que els supera. Entre ells, com passa ben sovint en
aquest subgènere novel·lístic, sorgeix l’amor, el leitmotiv que els impel·leix a l’acció, per sobre del context
històric que els envolta i amenaça. No en revelaré cap detall, tampoc ara, de
la trama. Només podem avançar que en aquesta novel·la, com s’esdevenia també en
la de Vicent Usó, la realitat és tan complexa que no admet simplificacions o
reduccionismes empobridors, que no sempre està molt clar qui és el dolent i
quin l’heroi de la pel·lícula, i que
els personatges es veuen arrossegats també per l’espiral de la realitat. Finalment,
cal destacar l’extraordinària feinada lingüística de l’autor. I, pel que fa als
elements que ajuden a crear expectatives en el lector, Castellano mostra la
seua perícia amb un desplegament de recursos narratius que, certament, són dignes
d’admiració.
Dues
novel·les, doncs, de dos autors del nord del sud del País a tenir molt en
compte.
Publicat a Caràcters, núm. 58, hivern 2012
Vicent Usó: La mà de ningú, Proa, Barcelona, 2011, 237 pàgs.
Pep Castellano: Raons de sang i foc, Bromera, Alzira, 2011, 214 pàgs.
