adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Identitat suplantada

dimarts, 13 de juliol del 2010

Identitat suplantada

En aquests dies d'exaltació patriòtica, atesa la victòria de "la roja", constate, amb indignació i llàstima alhora, que el meu poble celebra també la victòria dels altres com si fóra seua. Enarboren banderes alienes i canten himnes espuris. El que més m'entristeix, però, és el fet que aquests conterranis meus fan compatible una identitat refractària basada en la diferència amb l'estructura monolítica que proclamen -i han defensat des de sempre i per sempre- els ideòlegs de l'únic Estat factible (espanyol, és clar). Ignoren, però, els meus paisans, que aquella predisponibilitat seua envers la diversitat és rebutjada de totes totes pels espanyols de pro; més encara, ells voldrien estirpar qualsevol indici multicolor, per innocent que fóra, fins i tot els més adotzenats i innocus, com ara aquest capteniment fidel que ostenten, de manera tan inconscient com heterodoxa, càndidament, els meus estimats veïns del meu poble, de rendiment i ofrena (en la llengua pròpia!) a les glòries d'un país que sempre s'ha mostrat hostil envers els nostres interessos. I, al costat, com sempre, la dissidència dels germans del nord: absolutament admirable, digna d'enveja, a imitar.

4 comentaris:

Càndid13 de juliol del 2010, a les 6:27
No et creguis. Molts germans del Nord també maldormen dels crits i cantúries celebrant alhora un jou secular i un cop de peu a una esfera més o menys tova.
Un bon embolic: polítics, jutges i pilotes. El que anem fent es menja el que hauríem de ser.
Salut i conhort,
Càndid
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla13 de juliol del 2010, a les 12:32
Sí, ja sé que a Catalunya tampoc no tot són flors i violes. La inconsciència, però, al País Valencià, és major, trobe. Anirem fent, però, com puguem. Per sort, la llengua encara és viva.

Salutacions!
ResponElimina
Respostes
J.Salavert13 de juliol del 2010, a les 16:38
Amb tota la distància que em dóna la llunyania, i sense saber no res de les reaccions que hi han tingut lloc arreu les localitats del País Valencià, jo voldria dir que les celebracions de les masses perquè onze xicons que juguen futbol guanyaren la final entraven dins del que es podia esperar. Quan la realitat és tan trista amb problemes com l'atur, la pobresa i la falta d'il.lusions, etc. la gent té necessitat de 'sentir-se'n' triomfadora; és part de la natura humana; encara que els problemes reials estiguen ben presents, durant uns dies no volen veure que hi son davant, com feia quatre dies abans. I com dius molt bé, Juli, "els ideòlegs de l'únic Estat factible" (serà per la manca d'imaginació que tenim en general els valencians?) sempre han estat molt ocupats en fer patent la seua hostilitat envers qualsevol alternativa a la seua idea d'Estat, la qual no admiteix una pluralitat evident. I anirem fent, com puguem, fins i tot des de Austràlia!

Una abraçada molt forta,

Jorge
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla14 de juliol del 2010, a les 0:27
Benvolgut Jorge,

Efectivament, els valencians no tenim imaginació, més enllà de la que ens imposen. O potser en tenim massa, i ens creguem l'encaix en una Espanya única, homogènia.
És comprensible la catarsi col·lectiva que produiex un esdeveniment esportiu de la magnitud d'un mundial, però això no ens hauria d'ocultar la profunda crisi que patim a tot l'Estat (al País Valencià, la crisi encara és més greu, gràcies a la política de balafiament i a la corrupció generalitzada perpetrades pel govern Camps).
Sent avui Catalunya Ràdio. Els catalans ho tenen clar: donen molt més a l'Estat que no reben. Han fet els comptes i saben, amb raó, que potser els hi aniria millor tot sols. Llavors, per què no intentar-ho? La sobirania política és un dret inalienable que, a més, és reconegut internacionalment. I els espanyols continuen vivint de renda, en gran mesura, sense gaire imaginació. El Buscón i el Lazarillo són el paradigma econòmic de Castella. "Adéu, Espanya!" (Joan Maragall).
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.