“Tour de France, Tour de France...”

Hui se celebra l’etapa decisiva del Tour de França, una contrarellotge entre Bordeus i Pauillac en què el corredor espanyol Alberto Contador mesurarà les seues forces amb el luxemburguès Andy Schleck. El ciclisme és un esport admirable. L’esport èpic per antonomàsia en què el sofriment n’esdevé l’essència primera. Una essència o un component consubstancial. Els que el practiquen ho saben molt bé. En una època llunyana jo el vaig practicar a un nivell totalment amateur amb els amics Jose i Javi, a Pedralba. Jo era prou roïnet en aquest esport, la veritat, però en tinc molt bon record, sobretot de la companyia dels meus amics, els quals em van transmetre la passió per aquest esport en què el sofriment, en contrapartida, esdevé bellesa pura, sobretot als ulls de l’espectador. Perquè el corredor quan és al damunt de la bicicleta ben sovint maleeix el dia que va decidir dedicar-se al ciclisme. (Quantes vegades em vaig dir en una ascensió que no tornaria a pujar-me a la bicicleta i, tanmateix, hi tornava fins i tot l’endemà d’haver tingut aquest pensament tan racional.)
Precisament ahir vaig acabar de llegir El ciclista, de l’holandès Tim Krabbé, tot un personatge aquest escriptor dels anomenats Països Baixos. Campió d’escacs en la seua joventut, ja havia fet 29 anys quan va decidir reprendre certa dedicació a les curses per a aficionats. Curses importants, però, perquè hi participaven també els que anys a venir serien figures mundials del ciclisme: Merckx, Gaul, Van Impe, Kuiper, Zoetemelk, Thévenet... I estava a l’altura de tots ells! Krabbé va fer tard per al ciclisme. Si ho haguera pensat abans, és ben probable que s’hi haguera pogut dedicar professionalment. De tot plegat parla a El ciclista, la narració d’una cursa en concret, la del Tour del Mont Aigoual, en què Krabbé insereix també l’anecdotari d’un munt de curses més en què va participar com a corredor o com a cronista esportiu. Aquest és un llibre singular que farà les delícies dels amants del ciclisme. M’ha agradat, sobretot, la sinceritat i la valentia transmesa per l’autor. Diu coses que potser no són políticament correctes, com ara quan parla del fet que tots els corredors, i els esportistes en general, volen guanyar i que la gran majoria són mal perdedors (“Ser un buen perdedor es una evasión despreciable, un insulto al espíritu deportivo”, p. 149). O quan assegura que els corredors s’acarnissen amb els rivals quan hi veuen la mínima flaquesa (a quin tomb vénen, doncs, les queixes quan Contador va accelerar aprofitant que a Schleck se li va trencar la cadena? Mala sort, tu, que això és una competició i tots volen guanyar-la i, a més, la maquinària també hi compta, com en la Fórmula 1). S’imaginen vostès una cursa ciclista en què ningú volguera guanyar? Perdria tot l’al•licient. La picaresca forma part, també, de l’esport. I, si no, que no li ho diguen a Maradona quan va marcar aquell gol “con la ayuda de Dios”.
Acabe aquest post sentint aquell famós Tour de France, de Kraftwerk, i No tengo tiempo, d’Azul y Negro. Quins temps... Que guanye el millor (o el més espavilat).

Tim Krabbé: El ciclista, Los libros del lince, Barcelona, 2010, 154 pàgines.