On The Road

Anit vam anar a Downtown. Havíem quedat amb la família de la Jill (Maite la tornava a veure després de més de vint anys!). Vam sopar tots plegats en un restaurant en què la decoració estava dedicada al cinema, molt recarregada i lluminosa, plena de coloraines, amb vaixells pirata penjats literalment del sostre i objectes i reliquiaris pertanyents a actors famosos tancats en una mena d’aparadors de vidre, una mica coents. Una sèrie de pantalles amenitzaven l’antre amb música americana: rap, rock, pop... Tot ben familiar. Ausades que estem acostumats a aquesta música... La família de la Jill se’n va anar una miqueta abans perquè dilluns començava l’escola (en agost!) i nosaltres vam aprofitar per fer-hi unes compres. Una gent molt amable, la veritat. Després, vam tornar en vaixell a l’hotel. Laia i jo vam fer el darrer bany a la piscina del Port Orleans, oberta fins a les dotze del migdia. Quin relax, nedar abans de gitar-nos. No he passat gaire bona nit, però, perquè em fan mal els ronyons i m’he de prendre una aspirina per poder dormir. I ja van tres nits així... No sé si és l’aire condicionat que posen als autobusos i a l’habitació de l’hotel (que jo llevava cada vegada que hi entrava) o que estranye el llit... Mentre tinga aspirines...

Avui dilluns ens hem despertat, hem fet maletes, hem esmorzat i hem deixat l’hotel, Port Orleans, i la Disney. Ens han vingut a recollir els de la casa de lloguer de cotxes en un petit microbús. Han passat unes hores ja. Hem dinat. En aquest precís instant som a la carretera, direcció Jacksonville. Maite és al volant i jo faig aquest post (ja el penjaré quan tinguem accés a Internet). Hem llogat un cotxe americà. No té marxes. Costa de canviar de xip en els primers moments. Busques les marxes amb la mà, sense voler, i trobes estrany que no hi haja el pedal d’embragatge. Deu minuts, però, i ja hi som: com si haguérem conduït tota la vida un cotxe americà. Hem llogat un Chrystller ben ample. La dona que ens ha atès ens l’ha deixat a un bon preu, després de fer-nos una rebaixeta sobre la marxa, “amb una petita trampeta en el sistema”, ens ha dit (ens l’ha creurem i en pau, forma part del joc). No sé fins a quin punt deu ser més segura aquesta manera de conducció, sense marxes. Jo crec que en aquest sentit no hi ha diferència, en comparació als cotxes europeus. Això sí, és més còmode. Només cal accelerar o frenar quan ja has engegat i ets en marxa, a la carretera. Hi ha molt de trànsit. Les distàncies semblen curtes sobre el mapa, però resulten llargues sobre la carretera. Ens esperen huit hores de conducció, mínim, amb les parades consegüents. Els xiquets juguen a l’ordinador, lligen o bequen, i jo faig aquest post. Florida és molt humida. Hi ha molts llacs i plou de tant en tant, de manera irregular, a rogles; normalment són ruixats intensos que duren pocs minuts. Ací les carreteres són gratuïtes. No hi ha cap impost revolucionari al respecte. I això que estem en el país capitalista per excel·lència(!?). Ens dirigim a Savannah (Georgia), per la costa. Quan hi arribem, haurem de trencar a l’esquerra cap a l’interior, direcció Greenville. I d’allí en un tres i no res esperem arribar a Pickens, on és la casa que hem llogat, Eagles’ nest. Maite ha advertit al propietari, el senyor Tim Sullivan, que hi arribarem tard. I ell li ha contestat molt amablement: “No problem we will look forward to seeing you on Monday. You can arrive here any time of the day or night. Just go to the far end of the cottage on the left at the end of Eagles Nest Drive and up the stairs. The Door is open and the lights are on. The key is on the guest book on the kitchen counter”. Torna a ploure a rodals.

Vam arribar ahir dilluns a tres quarts de dotze. A Pickens ens vam aturar en una benzinera. Hi vam trobar un Sheriff i com que semblava difícil trobar la casa ens hi va acompanyar! Avui ens hem despertat descansats. La casa és tot un museu ple d’objectes de ràdio, telègraf i morse. És molt acollidora. I té de tot. L’home s’hi ha presentat a casa nostra (la seua és a la vora) per saludar-nos. Jo no me n’he adonat però portava la pistola a la cartutxera, com un veritable cowboy. Ací és normal això. Autèntic!