diumenge, 5 de setembre del 2010

Prefab Sprout

Sóc, en bona mesura, la música que vaig escoltar –i escolte, de tant en tant, encara– en els meus anys de joventut. Ahir vaig llegir a la premsa que des de fa uns mesos circula un “nou” disc (compost ara fa 17 anys!) de Prefab Sprout, un grup que vaig descobrir l’any 85 i del qual conserve algunes cassettes enregistrades i un vinil!, l’entranyable "Steve McQueen", d’aquell mateix any. Aquells descobriments musicals: Prefab Sprout, Lloyd Cole & The Commotions, Psychedelic Furs, Immaculate Fools, U2, Aztec Camera, Smiths, Talk Talk... constitueixen la banda sonora de la meua vida; i Prefab Sprout hi ocupa un espai de privilegi. No em canse de sentir-los. Sensuals, intimistes, marginals, poètics, misteriosos... ha estat una alegria saber que Prefab Sprout encara cuegen (en forma de disc, perquè la banda es va dissoldre a principis de segle), a pesar que el seu líder, Paddy McAloon, patisca una sordesa que l’impedeix sentir algunes freqüències sonores. Ara ha llençat el disc Let’s change the world with music. Tan bon punt com vaig llegir la notícia, vaig pujar a la cambra a revisar andròmines, i hi vaig trobar l’Steve McQueen intacte i unes fotos meues de quan tenia poc més de vint anys... I em vaig sentir jove encara. He perdut, però, aquella ingenuïtat que em mantenia fermes les esperances i la confiança en l’home i el món (deu ser llei de vida). Conservar encara alguna espurna d’alegria, algun petit alè de joventut, com els de la poesia i la música, m’ompli de satisfacció i em manté lligat al món... i a la Vida.

4 comentaris:

  1. Juli, et demano de poder incloure aquest post en el bloc: http://musiquessenselesquals.blogspot.com. Si mires de què va el bloc veuràs per què t'ho demano.

    Salut!

    ResponElimina
  2. El pots incloure al bloc que proposes. Endavant!

    ResponElimina
  3. Ai, Juli, has obert l'ampolla de la nostàlgia! Dels grups que esmentes,jo vaig veure en directe almenys Lloyd Cole, Psychedelic Furs, Immaculate Fools (dues o tres vegades, ja no ho recorde). Es curiós com abans tots ens feiem còpies amb cassettes i no hi ha havia massa problema, i ara es parla de pirateria.
    Steve McQueen va ser un àlbum generacional, sense dubte. Cadascú té el record de cançons inoblidables, de moments que ens marcat. Encara que a mi personalment m'agradaria parlar no de haver perdut la ingenuïtat; pense que caldria dir haver guanyat en maduresa, en l'apreciació de la realitat de que la Vida, amb majúscules, ens ha dut per camins que no coneixiem, a llocs on mai esperavem posar arrels. Les pèrdues reials són aquelles que ens minven; amb la poesia podem encara gaudir de la innocència, i fer de la ingenuïtat una mena d'escut per defendre's de la hipocresia.

    "When love breaks down/ The things you do/ To stop the truth from hurting you

    When love breaks down/ The lies we tell,/ They only serve to fool ourselves,"

    Gràcies, Juli, hui m'has tret un somriure!!!!

    ResponElimina
  4. Jorge, quina enveja em fas. Jo de tots els grups que m'agradaven, no en vaig vore quasi cap. Només Aztec Camera, a l'Alcúdia, i The Sound, a València. Era massa jove per anar a concerts... Però en guarde molt bons records, d'aquella gent. Aquests grups feien música i poesia. I sí, hem guanyat en maduresa, és una manera diferent, més positiva, de veure les coses. Tens raó.
    Per sort, ara també hi ha alguns grups en anglès que m'agraden molt: Radiohead i Coldplay, principalment; i alguns altres més, però no estic al corrent de les innovacions musicals.

    M'alegra saber que coincidim també en algunes músiques! Fins aviat!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.