dimecres, 6 d’octubre del 2010

L'estàndard literari

A El valencià de Bernat i Baldoví, Abelard Saragossà hi assevera que la llengua del segle XIX pot servir de model a l’escriptor valencià actual. No ho tinc gens clar. Val a dir que en les darreres dècades s’ha aconseguit fixar un estàndard policèntric per a tots els territoris de la llengua catalana, amb una morfologia verbal i unes variacions en el lèxic evidents. Això no obstant, hem assolit un estàndard homologable i majoritàriament acceptat pels parlants de tot l’àmbit lingüístic, molt més homogeni que no ens pensem, i inimaginable abans de la reforma fabriana. Aquest estàndard policèntric funciona bastant bé en els registres formals de la vida quotidiana, sobretot en cada àmbit administratiu: català, valencià i balear. No sé, però, si entrebanca o dificulta la intel•ligibilitat –i l’interés– quan es tracta de la llengua literària. Un lector de Palamós, posem per cas, pot trobar tants particularismes lingüístics en una obra d’un valencià d’Elx, per exemple, que pot arribar a exasperar-se i abandonar-la. D’altra banda, no és fortuït que les darreres traduccions que la valenciana Bromera ha fet d’autors internacionals de prestigi –Frank McCourt, John Banville, Orhan Pamuk, Herta Müller, etc.– s’hi hagen fet en la versió oriental de la llengua. I, encara més, si ens hi fixem una mica, els autors balears, sobretot els novel•listes (Carme Riera, Baltasar Porcel, Sebastià Alzamora, Melcior Comes, etc.), han “sacrificat” en bona mesura el seu particularisme en favor d’un model de llengua ben pròxim al que fan servir els escriptors del Principat, morfologia verbal i lèxic inclosos. Els autors valencians, en canvi, continuen adherits al seu model dialectal, per bé que, si hi parem atenció, han incorporat un bon bagatge de paraules i d’expressions del tot desconegudes al País Valencià. Si Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó, Francesc Bodí i Vicent Usó, per citar-ne només uns quants exemples d’autors valencians actuals, han aconseguit fer-se ressò a Catalunya o a Mallorca és gràcies al seu model lingüístic, assimilable per a qualsevol lector del nostre territori, ultra les petites concessions al dialecte propi. Al capdavall, en un registre altament elaborat i ben propici a un estàndard supradialectal, com és el literari, els lectors defugen els exotismes; s’hi senten incòmodes perquè el que realment els interessa és llegir literatura en un català extrapolable a tots els territoris. Llegiu, si no, El metge de la Inquisició (Barcanova), de l’alacantí Ramon Pastor, un exemple d’estàndard supradialectal, i de bona literatura.

Publicat a Serra d'Or, núm. 610

5 comentaris:

  1. El teu article és molt raonable però vull comentar una cosa: als escrits de Josep Pla que era de l'Empordà (no tinc ni idea d'on està aquesta comarca catalana) pots anar llegint sense cap interrupció lèxica i n'hi ha escriptors de (digem-ne) Massanassa que escriuen en "Fabratí" i que no hi ha manera d'entendre-los sense el diccionari al costat. La qüestió és preocupant, si més no, a la poesia on sembla que els poetes fien tot a la qualitat culta de la paraula oblidant ritme, redundància... poesia. Per ací per la blogòsfera n'hi ha un fum de poemes amb el mateix esquema: com m'afecta el paisatge al meu esperit sensible i hala! a ficar perles de diccionari...

    ResponElimina
  2. Benvolgut Jesús, tens raó en el teu comentari a propòsit dels poetes de diccionari. Per fer bona poesia no ens podem oblidar del ritme, de l'harmonia, de la música! La música és consubstancial a la poesia. Per al meu gust, si no n'hi ha, de música, no hi ha poesia. Pla era molt planer. Feia un prosa que jugava a la realitat i a la ficció, i s'entenia perfectament. Però jo no em referisc tant a la intel·ligibilitat en funció d'un model de llengua més o menys culte, sinó en funció de l'estàndard. Jo hi tinc molts dubtes, sobre aquest tema. Crec, però, que a poc a poc hauríem de convergir cap a un estàndard homogeni, amb alguna petita llicència dialectal. Ans al contrari, la nostra literatura pateix i, al seu torn, pateix també la llengua. En fi, només és una opinió.

    ResponElimina
  3. No entenc molt bé això de la qualitat culta de la paraula. No crec que en poesia hi haja, si més no, en la bona poesia, una qualitat culta de la paraula. Crec que es tracta de dir la paraula justa i insubstituïble en l'entramat de ressonàncies semàntiques i de ritmes que conforma tot poema. I tant se val que aquesta paraula siga "pimentó" o "asfòdel" si acompleix aquest requisit. Jo pensava que les lliçons que ens deixaren l'Estellés, pel que fa al llenguatge planer i alhora poètic, i Riba, pel que fa al ritme, eren més que suficients per evitar, encara hui en dia, encarcaraments lingüístics innecessaris. Ara bé, estic d'acord amb Jesús en què aquesta manera de fer no és la tònica dominant en la poesia catalana actual.
    Pel que fa a l'estàndard, Saragossà sempre ha propugnat que les gramàtiques gestades al Principat són "repressives" respecte a la resta del domini lingüístic. Hauríem de preguntar-nos, però, si les gramàtiques valencianes, molt o poc enraonades, molt o poc populars, no són una mica "aïllants". (Voro)

    ResponElimina
  4. Voro, tens raó: per mi en poesia tant se val una paraula quotidiana o una de més culta. El que cal és col·locar-la en el lloc just, sense estridències. Ja sabem que els poetes dels 70 van exacerbar fins al límit el llenguatge i, diccionari en mà, van acabar fent arteficis inintel·ligibles i, ben sovint, avorrits. També n'hi hagué, tot cal dir-ho, qui va encertar amb la fórmula. La bona poesia, en fi, és la que es treballa, la poesia sincera, també. Qualsevol artifici gratuït fa que el poema se'n ressentisca...
    Les meues tribulacions, però, no van per ací, sinó pel cantó de l'estàndard. És una qüestió que vaig parlar amb alguns amics mallorquins, en la meua breu estada a l'Illa gran. Moltes vegades, en qüestió de literatura no sé si paga la pena exagerar el dialecte, sobretot en novel·la. Això´pot provocar un rebuig en el lector, i bona prova n'és que les editorials -catalanes i valencianes- adapten alguns llibres en funció al públic al qual es dirigeixen. No sé, tot és bastant complicat. De vegades, em pregunte si Joan Fuster tenia o no raó a propòsit de l'estàndard. Ell, al final, es va decantar per la variant oriental. I venint d'una persona tan competent a mi em causa un granrespecte, i també neguit.
    Juli

    ResponElimina
  5. Hola, Juli, sóc Manel Àlamo, com va?

    Has tocat un tema fonamental, interessant i, sincerament, molt difícil de trobar una solució cent per cent satisfactòria per a tots. Jo sóc dels que pensa que, hui per hui tal com està la nostra societat -la valenciana- l'estàndard ha de ser un model amb el qual la societat valenciana se senta còmoda. Açò ho dic com a punt de partida, com a primer escaló. Catalunya, València i Balears estan massa disgregades en l'actualitat (especialment pel que fa a la nostra terra) i aconseguir aplicar un estàndard absolutament supradialectal, no li trobe sentit (hui, demà no ho sé).
    Jo, quan escric, estic més còmode emprant un registre que s'aproxime a la parla. Vull dir que no siga absolutament estrany per a una persona que no ha tingut la sort, com nosaltres, d'haver estudiat en la nostra llengua. El mateix em passa quan llig, estic molt més còmode amb traduccions occidentals, que orientals.

    En aquest sentit, no estic en absolut d'acord amb el model de llengua que va emprar Joan Fuster. Segurament si haguera triat un altre model, hui en dia sí que seria més reconegut per tota la societat valenciana i no només, per la que ens considerem com a nacionalistes.
    (Això no significa que estiga en contra de l'obra de Fuster. En absolut. Només discrepe del model lingüístic).

    Per això, i per no fer-me pesat, reitere: l'estàndard supradialectal ha de ser l'últim escaló, no el punt de partida.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.