adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Solituds de l’Anna, de Jordi Sierra i Fabra

dilluns, 1 de novembre del 2010

Solituds de l’Anna, de Jordi Sierra i Fabra

Ho confesse: no havia llegit res de Jordi Sierra i Fabra. (Hi ha tantes coses que no he llegit...) Enguany, però, he tingut l’oportunitat de llegir una novel•la seua, Solituds de l’Anna, lectura obligatòria per als meus alumnes de 4t d’ESO –i per a mi, és clar. M’ha sorprés gratament aquest llibre. És una novel•la molt interessant, tant per als joves adolescents com per a un públic adult. Potser aquesta és la seua virtut principal. Encara més, jo diria que hauria de ser de lectura obligada per als pares que tenen fills en plena adolescència. És una novel•la molt atrevida. Posa el dit a la nafra en un tema que, ho vulguem o no, ben sovint és encara tabú en la nostra societat: la sexualitat dels adolescents, que és una cosa ben real, indefugible, palmària. O és que no recordem que és en aquesta època que les hormones ens van a mil per hora? Sierra i Fabra ha encarat aquest tema amb valentia, sense embuts, sense complexos ni pèls a la llengua. A més, hi demostra la seua mestria narrativa tot dosificant la informació a poc a poc, mostrant-nos les diverses perspectives sobre un tema no massa ben assimilat socialment. I tot plegat ho fa sense caure en la moralitat barata, sinó sospesant la realitat del sexe en uns anys que resulten crucials per a la vida dels nostres adolescents en molts aspectes, no únicament des del punt de vista sexual. Jordi Sierra i Fabra és un autor d’ofici amb una obra immensa.

4 comentaris:

Mercè2 de novembre del 2010, a les 0:36
Pinta molt bé. Des d'ací jo recomane dos obres més d'aquest autor tan prolífic: Les ales del sol i Material sensible. A més de tractar problemes socials i de molta actualitat té un estil molt particular: una prosa neta i àgil, i a la vegada poètica amb molt de simbolisme.

Salutacions
ResponElimina
Respostes
Anònim3 de novembre del 2010, a les 15:03
si tens raó
ResponElimina
Respostes
adesiara (Juli Capilla)4 de novembre del 2010, a les 8:43
Moltes gràcies, Mercè, per les recomanacions!
ResponElimina
Respostes
Anònim22 de novembre del 2011, a les 7:33
menjeume el piu totss muahahahha
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.